Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Ni autoritarisme, ni deixadesa
Francesc Torralba
Article / 09 de desembre de 2008
Preocupa molt la crisi d’autoritat en el món de l’educació. Es publiquen monografies i articles molt diversos sobre com tornar a recuperar l’autoritat perduda. La qüestió no és irrellevant. Els mestres experimenten en la pròpia carn què significa no comptar per a res a l’aula, ser l’escarni dels alumnes i el punt de mira de les crítiques dels pares. No hi ha, però, fórmules màgiques, però sí que cal, com a mínim, aclarir els termes del debat.
Molt sovint, quan s’exigeix autoritat, el que, inconscientment o conscientment, s’està demanant és el retorn de l’autoritarisme, de la por a les aules, del cop de regla i de la disciplina imposada per via del càstig o del que els freudians anomenen el reforç negatiu. L’autoritarisme, però, no s’ha de confondre mai amb l’autoritat. Quan un mestre o professor ha de recórrer a aquestes pràctiques per guanyar-se el respecte, per fer silenci i poder explicar, ja ha perdut tota autoritat i desesperadament fa ús de la coacció i del xantatge. L’autoritarisme és, en qualsevol cas, un símptoma eloqüent que s’ha perdut tota autoritat.
Contra l’escola i el mestre autoritaris van sorgir els models pedagògics antiautoritaris, defensors de la llibertat i de la simetria entre mestre i deixeble. Aquest antiautoritarisme va ser una reacció lògica a segles d’autoritarisme, però cal cercar una nova síntesi. Si jo fos hegelià, diria que la història funciona per negacions. La primera tesi és, posteriorment, negada, però la negació és, a la vegada, novament negada i apareix, així, el tercer moment, la síntesi. Encara no hi som. L’autoritarisme no ha donat bons fruits, però l’antiautoritarisme és un campi qui pugui, que ha desembocat en l’anarquia a les aules.
Cal recuperar l’autoritat. Certament. L’autoritat, però, no es pot exigir. Només es pot reconèixer. Diem d’algú que té autoritat per la manera com parla, com educa, com escriu, com fa l’activitat que té socialment encomanada. L’autoritat no s’imposa. Es detecta des de fora. Hi ha polítics que tenen autoritat quan parlen, perquè els avala l’experiència, l’itinerari, la fidelitat provada en múltiples ocasions. Creiem erròniament que els nois i noies que tenim a les aules no són capaços de reconèixer l’autoritat dels seus mestres, però no és veritat. Quan es troben amb un mestre capaç, esforçat, que s’exigeix a si mateix i s’entrega incondicionalment a la seva feina, li reconeixen l’autoritat. És estimat i recordat amb gratitud.
