Marc Bou
Article / 03 de febrer de 2009
El president de Bolívia, Evo Morales, ha aconseguit finalment que la seva proposta de text constitucional hagi estat referendada pel 61,5% de la població. Si s’aplica, sense més, la regla de la majoria, hauríem d’arribar a la conclusió que la nova carta magna neix amb la suficient legitimació democràtica per ser implementada en els propers anys. No obstant això, la realitat boliviana ens obliga, un cop més, a desagregar territorialment els resultats d’aquest referèndum i a fer-ne una valoració força més crítica.
Com era d’esperar, el referèndum ha rebut un fort recolzament de l’occident bolivià i de les zones rurals i camperoles i, per contra, ha estat àmpliament rebutjat pels departaments d’orient (Pando, Santa Cruz, Tarija i Beni), coneguts amb el sobrenom de la Mitja Lluna, i de les zones urbanes. Aquests resultats tan desiguals ens han de portar a relativitzar la victòria del sí sobre el no. Si el vot favorable hagués mostrat un comportament electoral més aviat homogeni o sense gaires variacions al llarg del país no hi hauria dubtes sobre el seu suport i, no menys important, sobre la seva viabilitat pràctica. Però aquest escenari no s’ha produït. Els resultats del referèndum han posat de relleu, per enèsima vegada, la fractura política, ètnica i, sobretot, geogràfica que suporta l’exhausta Bolívia.
En certa manera, tots els actors de l’arena sociopolítica boliviana són corresponsables del bloqueig institucional que viu permanentment el país. Les postures i els discursos maximalistes dels últims temps entre oficialistes i autonomistes han estat la norma, i han conduït Bolívia a un carreró sense sortida. Morales, com a president del país, és el responsable primer de l’actual context de polarització. No ha demostrat, en cap moment, sentit d’estat ni competència per governar més enllà del seu propi electorat. En lloc de buscar activament el consens, ha optat per tirar endavant una constitució esbiaixada ideològicament que ignora, de facto i de iure, les demandes d’una part important de bolivians que, al seu torn, es troben concentrats territorialment a les províncies de la Mitja Lluna.
Declaracions com “hemos vencido a los traidores, a los vende patrias, a los neoliberales” –en referència als opositors autonomistes– o “desde hoy no hay Media Luna; hay luna llena en unidad de todos los bolivianos” no només són impròpies d’un cap d’estat i de Govern sinó que, a més, demostren una profunda miopia política i una ínfima cultura democràtica. Els dirigents autonomistes tampoc han estat a l’alçada de les circumstàncies i han mostrat la seva reiterada incapacitat per articular un projecte d’àmbit estatal que englobi i respecti la majoria indígena.
En qualsevol cas, la imposició d’aquestes noves regles del joc als departaments “díscols” d’orient retroalimentarà l’enfrontament i les profundes desavinences entre dues maneres d’entendre el país. Bolívia continuarà sotmesa a fortes tensions centrífugues que posaran la governabilitat del país entre les cordes. En aquest sentit, per exemple, caldrà veure com s’enquadraran en la recent estrenada constitució (si és que hi ha marge de maniobra!) els estatuts d’autonomia de la Mitja Lluna aprovats de forma unilateral l’any passat. Independentment d’això, el país andí ha deixat passar una oportunitat històrica per redissenyar un marc institucional inclusiu on totes les parts implicades s’hi sentissin representades.
I és que la nova constitució, que ja és vista com a il•legítima a l’orient, serà incapaç d’erigir-se com l’instrument que tota societat necessita per gestionar la convivència i dirimir les discrepàncies de l’esfera pública. L’única sortida continua sent el pacte, almenys pel que fa al seu desplegament legislatiu. Mentrestant, la inestabilitat està servida. Mals presagis, doncs, per al país més pobre de l’Amèrica del Sud.
