I la pobresa, la fragilitat, l’exclusió, la desgràcia impacten perquè, d’alguna manera, tots estem en perill de vulnerabilitat. Es vol impactar per augmentar les vendes, o aconseguir solidaritat de butxaca, o augmentar les audiències, sense introduir uns mínims de reflexió sobre les causes conjunturals que coadjuven en la fragilitat d’aquelles persones, ni un mínim de prudència sobre com els convertim en objectes de consum mediàtic tot oblidant la seva condició de persones. Des del punt de vista ètic podem parlar, com a mínim, de quatre qüestions.
Primera. La vulnerabilitat significa fragilitat, i aquesta requereix responsabilitat, fer-se càrrec d’allò que és feble. Amb determinades maneres “d’ajudar”, s’augmenta el mal dels que ja estan malament, atemptant contra el principi de no maleficència. I el primum non nocere ens recorda que, fins i tot en societats moralment plurals, el mal és quelcom que ningú no vol per a si mateix ni, en coherència, desitjaria a ningú. El panis et circum en l’era mediàtica té un altre format, però s’alimenta de la mateixa ànsia de complaure’s en el mal de l’altre.
Segona. La responsabilitat és del públic: l’audiència, els telespectadors, tenen alguna possibilitat de dir no, de fer i de desfer. Cal recordar així que l’audiència o el públic ha de tenir un nivell de consciència despert per adonar-se de la càrrega moral dels actes en el nou entorn mediàtic (els valors són els de sempre, és l’entorn mediàtic l’únic que ha canviat). Perquè si hi ha teleporqueria és perquè hi ha espectadors-contenidors.
Alguns podrien defensar que és des de la lliure opció de les persones, els pares dels nens o, autònomament la noia britànica, que signen els contractes. Molt em temo que no es tracta de lliure opció, però la vulnerabilitat de la seva situació es fa més perdonable en el seu desig de sortir d’allà. Ja sabem que en temps de misèria el que es busca és la supervivència, més enllà de la vida bona de la qual parla l’ètica. Però no ens confonguem, el benefici econòmic que aquells puguin aconseguir és al preu de la perversió del que gaudeix en tractar indignament, permetent la humiliació de qui no vol més que sortir del seu estat de precarietat.
Tercera. Caldrà recuperar l’ètica professional i empresarial: al servei de quines empreses estan els professionals, i al servei de qui i de què estan les empreses? Perquè en temps de confiança tot s’ha de posar al cabàs, no només diners. L’estimació per la professió, la legitimitat de les missions empresarials tenen molt a fer: perquè qui fa teleporqueria és porqueria.
I quarta. S’incorre en fal•làcies mercantilista i legalista pretendre legitimar aquesta espectacularització, aquest tracte denigrant, afirmant que és legal o que el mercat ho permet (a vegades arribem a dir que ho demana!), perquè tant la llei com el mercat són subsidiaris, en qüestió de legitimitat, de la dimensió ètica.
És clar que cal educació, és la gran eina; però aquesta és lenta i no sempre antídot contra el mal, doncs som lliures. És clar que caldrà també més autoregulació professional i dels sector empresarial i mediàtic, com ja molt bé fa el Consell Català de l’Audiovisual, perquè s’ha acabat el temps de la innocència. Se suposa que el ciutadà o el consumidor, el professional i les empreses tindran escrúpols morals a l’hora de fer i consumir quelcom, que s’autocontrolaran des de la pròpia consciència i responsabilitat. Així diuen alguns que cadascú faci el que vulgui i s’autoreguli, abans que a cops de censura o prohibicions que, certament, en prohibir o censurar, incentiven allò que es pretén evitar. Però mentre tot plegat arriba, la legislació i el repudi social també podran donar un cop de mà, perquè la justícia i la solidaritat no sempre poden esperar.
