Oriol Pi de Cabanyes
Article / 14 d'abril de 2009
Aquest 2009 fa cent anys de la Setmana Tràgica, la vaga general d’objecció a la guerra del Marroc, que va degenerar en crema d’esglésies i violència desfermada als carrers de Barcelona. Aquelles bàrbares jornades van causar un fort sotrac a la marxa ascendent del catalanisme en tant que proposta de regeneració civicopolítica que, amb la Solidaritat Catalana (l’agrupació, el 1906, de tots els partits polítics catalans tret del lerrouxista) havia obtingut en les eleccions de 1907 quaranta-una de les quaranta-quatre actes en joc.
A partir d’aquella setmana de juliol es van aguditzar molt els recels i les desconfiances entre els diferents sectors socials d’una Catalunya ja molt industrialitzada. D’una banda, la Lliga Regionalista, que encapçalava –en clau democraticoburgesa europea– els anhels de modernització d’una societat dinàmica que maldava per deixar de ser tan ineficaçment administrada pel vell caciquisme centralista. I de l’altra, unes classes populars urbanes molt influïdes per l’anarquisme, que practicaven l’abstencionisme electoral com una forma més de la seva tradició antisistema. I entremig, enfrontant uns i altres, la demagògia anticlerical i populista de Lerroux, enviat pel Govern de Madrid per distorsionar el moviment de construcció nacional en procés ascendent des de la Renaixença.
La Setmana Tràgica provocà a Catalunya un trauma semblant al que gairebé quaranta anys abans havia representat a França la Comuna de París. Però amb una gran diferència: sense sobirania i sense competències en ordre públic ni en el que avui en diríem benestar social, aquí no es va poder prevenir adequadament l’explosió del malestar social ni es va poder gestionar adequadament la irrupció de la barbàrie, que va ser reprimida a la manera tradicional per un exèrcit que, catorze anys després, tornaria fatalment a agafar les regnes de la pacificació social amb l’habitual recurs a la dictadura.
S’ha parlat de la “miopia social de la Lliga”, o d’una “burgesia conservadora i poruga”. S’ha parlat menys de la pervivència d’un moviment antisistema que enfonsa les seves arrels en el tripijoc bipartidista de la Restauració borbònica. S’ha parlat molt, per desprestigiar-lo com a argúcia dretana (i encara de manera més insidiosa quan no podia argumentar-se lliurement en un altre sentit), del catalanisme com a intent fracassat de revolució burgesa. S’ha parlat menys, i això és molt més significatiu, de l’absència en aquell 1909 d’un autogovern amb un instrumental politicojurídic propi capaç de garantir sense distorsions interessades el respecte civil i la convivència.
