El que és cert és que Uribe ha aconseguit parcialment aquests objectius. La seguretat ha augmentat significativament a les grans ciutats i a les principals vies de comunicació del país; hi ha menys segrestos i homicidis; la pressió de l’exèrcit colombià ha comportat el replegament de les guerrilles, fonamentalment a les zones frontereres; i s’ha iniciat un procés de desmobilització dels grups armats il•legals i de reparació de les víctimes a través de la Llei de justícia i pau. De fet, el Govern està enviant un missatge triomfalista a la ciutadania en què, pràcticament, es parla ja de “postconflicte”. No obstant això, la realitat és força més complexa.
En primer lloc, tot indica que el lucratiu comerç de la droga continuarà retroalimentant els enfrontaments entre l’Estat, la guerrilla i els paramilitars. La producció i la comercialització de la droga proporciona una enorme quantitat de diners que intensificarà i prolongarà les hostilitats. La ideologia revolucionària i contrarevolucionària ha donat pas a la narcotització del conflicte, i s’ha convertit en un pol d’atracció de mercenaris atrets per l’enriquiment personal i no per les conviccions polítiques. I és que el negoci de la droga ha permès, per una banda, que la guerrilla i els paramilitars s’hagin fusionat de facto amb organitzacions criminals i màfies transnacionals i, per l’altra, que s’hagin constituït aliances antinaturals entre insurgents i contrainsurgents per protegir els seus respectius negocis (per exemple, al departament de Nariño, al sud-oest del país).
En segon lloc, les desmobilitzacions d’unes quaranta-vuit mil persones des del 2003 (majoritàriament paramilitars) no s’han traduït en una dràstica disminució de la violència en determinades zones del país ni en una reducció de les activitats criminals vinculades al narcotràfic. Deixant de banda els paramilitars que s’han negat a abandonar les armes i a accedir als programes de reinserció, el buit deixat pels desmobilitzats ha estat cobert per l’emergència de nous actors armats il•legals. El Govern sosté que es tracta, només, de bandes criminals al servei del narcotràfic, però diverses organitzacions, així com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, consideren que alguns d’aquests actors emergents mantenen forts paral•lelismes amb les antigues AUC. Existirien proves prou concloents que una part important dels desmobilitzats s’han reagrupat al voltant de noves estructures armades. Tot i organitzar-se en grups més reduïts, a la pràctica segueixen el mateix modus operandi que els paras, tenen presència a les mateixes demarcacions territorials, vetllen pels mateixos negocis il•lícits i, en alguns casos, fins i tot, no han deixat d’anomenar-se autodefensas.
En tercer lloc, i com a conseqüència de la violència desfermada, la població desplaçada a causa del conflicte no ha cessat. Segons dades oficials, en l’actualitat hi ha 2,9 milions de desplaçats, però altres fonts eleven la xifra fins a 4 milions. Només en els darrers quatre anys, per exemple, s’ha registrat una mitjana anual de més de 250.000 desplaçats. Encara que no hi hagi acord al voltant del nombre de persones afectades, el que és cert és que aquest fenomen no remet, sinó tot el contrari. Entre les causes del desplaçament es troben, òbviament, les amenaces, l’extorsió, el reclutament forçós que promouen un i altre bàndol, els enfrontaments armats per controlar les rutes del narcotràfic, les massacres, però també la política de fumigacions del Govern.
Finalment, és del tot preocupant la permeabilitat de les institucions estatals davant dels grups armats il•legals i del narcotràfic. La justícia colombiana, recolzada per les “versions lliures” dels membres desmobilitzats de les AUC, ha destapat l’escàndol de la “parapolítica”, això és, la connivència d’una part important de la classe política colombiana (des de l’àmbit local fins al nacional) amb els grups paramilitars, i que es va plasmar, per exemple, en el Pacte de Ralito. A la pràctica, les aspiracions polítiques d’alcaldes, congressistes o governadors es van fer realitat gràcies a la intimidació, a la coacció i, fins i tot, a l’assassinat d’opositors i líders socials que van perpetrar els paramilitars. A canvi, els paras van rebre desviaments de fons públics, contractes administratius o l’aquiescència per apropiar-se de manera indeguda de les terres dels desplaçats, ja sigui per ampliar els cultius il•lícits o per blanquejar capital a través de la promoció de cultius extensius com la palma africana (matèria prima per a la producció de biocombustibles). Només una dada en relació amb aquesta aliança: el 30% dels congressistes escollits per al període 2006-2010 estan actualment investigats per vincles amb els paramilitars.
El futur immediat no és, doncs, del tot complaent amb el president Uribe ni amb una Colòmbia exhausta de mig segle de violència i conflicte armat i del estralls del narcotràfic.
