La democràcia a l’Índia: virtuts i debilitats

El país, sota el lideratge de Jawaharlal Nehru, es va dotar el 26 de novembre de 1949 d’una constitució que va establir un estat de dret, consagrà el principi de la divisió de poders i va reconèixer un ampli marc de llibertats públiques i drets fonamentals als ciutadans. Tanmateix, el seu exercici es pot veure de facto limitat per una estructura social molt jerarquitzada a causa de l’arrelament d’un sistema tradicional de castes que afecta el funcionament i la governabilitat de les institucions índies. Modernitat i tradició coexisteixen, doncs, a l’Índia.

La societat índia és molt dinàmica, amb un emprenedor sector empresarial, grans firmes multinacionals i una creixent classe mitjana que arriba als 300 milions de persones en convivència –o connivència– amb l’aglomeració de pobres més gran del planeta. El país ha assolit, a partir de 1991, un creixement econòmic que l’ha situat entre els BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) o grup de mercats emergents, però un 77% de la població sobreviu amb menys de 2 dòlars diaris. És una potència nuclear i té un lideratge mundial en tecnologies de la informació, però compta alhora amb gairebé el 40% d’analfabets.

Entre el 16 d’abril i el 13 de maig d’enguany es va desenvolupar un procés electoral llarg i complex. 714 milions d’indis dels 28 estats de la Unió Índia van ser cridats a dipositar el seu vot per elegir els 543 diputats de la Lok Sabha, la cambra baixa del seu parlament. Van votar 417 milions de ciutadans. El resultat va donar una clara victòria al Partit del Congrés. Els electors indis han optat per l’estabilitat i la continuïtat donant suport al lideratge del Partit del Congrés. La figura carismàtica i emergent de Raul Gandhi, de 38 anys, fill de Sonia i Rajiv, crida a seguir el camí de la dinastia política dels Gandhi. Al seu torn, el primer ministre Manmohan Singh tornarà a menar les regnes del Govern.

El nou Govern indi intentarà donar resposta als reptes d’aquest gran mosaic de pobles, cultures, llengües, religions i tradicions. Tasca titànica tenint en compte els grans problemes econòmics i socials i les tensions religioses existents entre els hindús (80,5%), els musulmans (13,5%), els cristians (2,3%) i els sikhs (1,9 %). La gran descentralització política comporta la constitució de governs de coalició que reforcen la seva base de participació social. Un exemple de tolerància social: la presidenta del Partit del Congrés, Sonia Ghandi, és cristiana, el primer ministre, Manmohan Singh, és sikh i la presidenta o speaker de la cambra baixa, Meira Kumar, pertany als dalits o intocables (16,6% de la població). També una dona, Pratibha Patil, exerceix la presidència de la Unió Índia.

Sempre he pensat que el gran miracle indi no és tant econòmic com polític. Com explicar que la democràcia parlamentària hagi sobreviscut i prosperat en la societat índia?

Pavan K. Varma en el seu llibre L’Índia en el segle XXI (Editorial Ariel, 2006) afirma que els indis “no són democràtics per instint o temperament, la democràcia ha sobreviscut i prosperat a l’Índia perquè aviat es va veure com un dels sistemes més efectius per a la mobilització social, així com per a l’adquisició de poder”. Els indis són extraordinàriament sensibles al càlcul del poder i de l’estatus que aquest atorga en una societat molt jerarquitzada. Encara que es dóna una lenta però perceptible erosió de les jerarquies socials, a l’Índia, com en altres societats orientals, els estatus i les xarxes de connexions continuen essent de vital importància. En aquest context, les eleccions democràtiques són als ulls dels indis un mitjà per intentar millorar la seva consideració i influència en el medi territorial i social en què operen. I allò veritablement meritori és que els processos electorals indis s’han desenvolupat gairebé ininterrompudament des de la independència del país el 1947. És evident que no es tracta d’una democràcia parlamentària de tall britànic, però funciona i s’adequa a la “psique índia” i a les especials característiques del país.

Un sistema democràtic no garanteix per si mateix el desenvolupament o l’eficiència econòmica. Però això no ha de ser excusa per denegar o limitar els avantatges de viure en una democràcia com l’índia, on la legitimitat del poder es basa en el sufragi lliure i universal. És innegable que el desenvolupament xinès és avui molt superior a l’indi, encara que cal tenir en compte que les reformes econòmiques índies van arrencar tretze anys més tard que les xineses. Així mateix, un sistema autoritari com el xinès pot mobilitzar, a curt i mitjà termini, grans recursos i créixer ràpidament. Tanmateix, a manca de contrapesos o controls democràtics, també pot cometre greus errors polítics i econòmics. En l’aspecte polític, la duresa i l’opacitat amb què les autoritats xineses han tractat la qüestió tibetana o el 20è aniversari de la matança de la plaça de Tiananmen a Pequín, demostren el dèficit democràtic del model polític xinès.

La Xina gaudeix avui de més estabilitat política i desenvolupament econòmic, encara que hi persisteix la corrupció, s’incrementen les desigualtats territorials i socials i ocupa encara el lloc 81è entre 177 països en l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD. A l’Índia, aquestes desigualtats són encara més grans i ocupa el lloc 128è. Però compta, a mitjà i llarg termini, amb l’avantatge de tenir un sistema capaç de canalitzar la participació dels grups i els interessos polítics, econòmics i socials del país. Ha demostrat una sorprenent capacitat de gestionar la diversitat i disposa d’un gran capital humà, molt més jove que el xinès, a més a més de la segona diàspora més important del món –precisament rere la Xina–. I el més important: els indis creuen i confien, amb totes les seves imperfeccions, en els avantatges de conviure en el marc d’un sistema democràtic.