Els debats efímers

“Aquesta grip –afirmava– durarà el temps que duri a les televisions, a les ràdios, als portals d’Internet i als diaris”. El periodista li deia que, tanmateix, la grip havia causat morts. “Com cada any –contestava el científic–. Cada any la grip provoca milers de morts sense que mereixin ni un segon de televisió ni un titular ni tan sols a Internet. Els demano que usin el seu circuit humà neuronal de la raó i el sentit comú i bloquegin el centre neuronal de la por que compartim amb els animals.”

Aquests dies podem constatar que, en efecte, la grip asiàtica està desapareixent dels nostres mitjans informatius amb la mateixa celeritat amb què va aparèixer. Es tracta d’un dels molts debats efímers que sacsegen la vida quotidiana dels ciutadans; debats que circulen a la velocitat d’un meteorit i que deixen una estela de perplexitat i de por. Hi havia motius reals per tenir por de la grip asiàtica? El ciutadà corrent no sap què pensar. La informació s’ha convertit en un totum revolutum on les grans veritats conviuen, en igualtat de tractament, amb les grans mentides, amb les mitges veritats i amb les realitats imaginades o inventades, tal com molt bé analitza Ferran Sáez en el seu llibre El crepuscle de la democràcia.

La narració ordenada d’un fet, que era la característica de la premsa escrita, i allò que li va donar prestigi, perquè feia entenedora la realitat, s’ha convertit en una multiplicitat d’imatges televisives, o de flaixos radiofònics, que no semblen tenir ni passat ni futur, com si cadascuna de les noticies examinades aparegués i s’extingís per ella mateixa, sense cap connexió amb la resta de notícies, o amb les notícies que van passar ahir o abans-d’ahir. Com en les pel·lícules tradicionals, una notícia era servida, pels mitjans escrits, a través del plantejament, del nus i del desenllaç, i al lector li resultava pràcticament impossible saltar-se algun d’aquests tres passos. Ara, en canvi, la pròpia naturalesa dels mitjans audiovisuals, i la pràctica del zapping, fa que de cada pel·lícula només en llegim una seqüència que potser només ens és servida per la imatge impactant que presenta, pel seu caràcter insòlit o per la seva capacitat d’atrapar l’atenció de l’espectador. Sovint el com ha passat a ser més important que el què o el perquè.

Es comprèn, doncs, el desassossec que provoca l’actual situació de crisi econòmica. Ens enfrontem a la pèrdua de llocs de treball, amb el daltabaix personal i social que suposa, però ens enfrontem, també, a la sorpresa davant d’un fenomen que no desapareix d’avui a demà, o d’una setmana a l’altra, sinó que s’ha instal·lat d’una manera incòmoda entre nosaltres, per un temps imprevisible, sense que amb un cop de zàping el puguem fer desaparèixer. Hem banalitzat els nostres mitjans de comunicació fins al punt de fer dels humoristes els escrutadors més fiables de la realitat i qualsevol reflexió que vagi més enllà del temps que dura un gag sembla comdemnada a la no-existència pública.

No tot és negatiu en els nostres mitjans de comunicació. Aquest no és el moment d’examinar-ho però és evident, per exemple, que el nivell dels nostres columnistes, del nostre periodisme literari, no té res a envejar al que es practicava abans de la Guerra Civil. I aquest no és pas un fenomen que pugui improvisar-se. Però, en canvi, si ens hem de referir al tractament de la notícia, de l’epidèmia de grip que periòdicament ens visita, aleshores resulta difícil mostrar-se optimista. Els debats efímers són la demostració de la dificultat del sistema informatiu actual per convertir la informació en reflexió i no en sobresalt espasmòdic.