En conjunt, el balanç és força positiu. De fet, Xile representa el cas de més èxit de la regió dels últims vint anys. Des del 1990 el creixement anual mitjà se situa per sobre del 5% i la pobresa s’ha reduït del 38,6% al 13,7%. No obstant això, la pauta de distribució de la renda continua sent molt desigual. Segons dades del 2006, el 20% de la població més rica gaudeix del 57,7% de l’ingrés nacional, mentre que el 20% més pobre només gaudeix del 4,1%; això és, el quintil més ric té una renda per càpita 14 vegades superior a la del quintil més pobre. Percentatges que, malauradament, no difereixen gaire dels de 1990 (61,6% i 3,5%, respectivament).
La prudència ha caracteritzat les grans decisions macroeconòmiques de Xile, sobretot a partir de 2000, quan, sota la presidència de Ricardo Lagos, s’aprova una política fiscal anticíclica basada en la regla del superàvit estructural. A grans trets, aquesta regla permet definir el nivell de despesa anual a partir d’una estimació a mitjà termini dels ingressos de l’erari públic. Amb aquesta mesura es pretén, entre d’altres, aïllar l’evolució de la despesa de les oscil•lacions del preu en els mercats internacionals de la principal commodity i font d’ingressos del país: el coure. Quan l’economia creix ràpidament i el preu del coure està per sobre del de referència, el govern genera automàticament superàvit. I quan la situació es reverteix, el govern absorbeix el dèficit amb els recursos acumulats.
Precisament, la utilitat d’aquesta política fiscal anticíclica s’ha fet notar en el marc de l’actual crisi econòmica mundial. Gràcies a l’estalvi dels anys anteriors, el Govern de Michelle Bachelet ha pogut aprovar un paquet d’estímul fiscal per valor de 4 bilions de dòlars (2,8% PIB). Una mesura que, com destacava el setmanari The Economist, no evitarà la recessió però sí en mitigarà els efectes (per exemple, creant ocupació per a la construcció d’obres públiques i d’infraestructura o facilitant a les pimes l’accés a finançament). Fins i tot el president dels Estats Units, Barack Obama, ha elogiat recentment les polítiques fiscals i econòmiques de Xile fins al punt d’afirmar que a la primera potència mundial li haurien de servir d’exemple.
La disciplina fiscal de Xile, juntament amb el seu compromís amb el lliure comerç i la protecció efectiva dels drets de propietat, contrasta, al meu parer, amb l’erràtica política que està seguint, per exemple, l’Argentina o Veneçuela. Davant l’absència de polítiques anticícliques, la presidenta argentina, Cristina Fernández, ha hagut de finançar l’augment de la despesa mitjançant la nacionalització del fons de jubilació i pensió privats. Cas extrem és el del mandatari veneçolà, Hugo Chávez, que no només ha utilitzat els guanys extraordinaris del petroli per «comprar» lleialtats polítiques a dins i fora del país, sinó que, a més, ha nacionalitzat un gran nombre d’empreses privades que van des del sector elèctric fins al de les telecomunicacions, passant pel bancari. I és que mentre l’Argentina i Veneçuela dilapiden la seva credibilitat davant dels inversos estrangers, Xile s’ha convertit, juntament amb Colòmbia, en el país de l’Amèrica Llatina on es donen les millors condicions per fer negocis d’acord amb l’informe Doing Business 2010 del Banc Mundial.
No obstant això, a Xile encara hi ha desafiaments importants entre els quals destaquen un sistema educatiu altament segregat que dificulta la mobilitat social, la magnitud del sector informal, que representa al voltant del 35% de l’ocupació total, o la millora del reconeixement dels drets de la minoria indígena maputxe, sobretot pel que fa a la transferència i la titulació de terres.
L’impacte de la crisi, l’augment conjuntural de la inflació, la percepció d’un lideratge poc resolutiu per part de Bachelet i la designació d’una figura de l’establishment com Eduardo Frei per a les properes presidencials haurien contribuït al desgast de la coalició governant de centreesquerra. Però això no vol dir que el model de desenvolupament que s’ha seguit fins avui s’hagi esgotat. Tot el contrari; sigui quin sigui el color polític del nou president, l’horitzó haurà de ser, amb totes les correccions necessàries, el marcat pels governs de Concertación. I la resta de països de la regió n’haurien de prendre nota perquè, en certa manera, Xile és una excepció en l’escenari convuls de l’Amèrica Llatina.
