Activitats de Jordi Pujol
Activitats pròpies
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Aquesta setmana Barcelona acull l’última tanda de negociacions prèvies a la Cimera de Copenhaguen, la que ha d’establir les regles del joc per combatre el canvi climàtic a partir del 2012. És una bona notícia que la capital de Catalunya pugui ser l’amfitriona d’esdeveniments de tanta importància mundial. I, encara que alguns creguin que és el moment d’amagar el cap sota l’ala, no hauríem de desaprofitar l’ocasió per mostrar al món el que som i el que volem ser, tot el que de bo hi ha en la realitat de Catalunya i en les seves expectatives de futur.
D’altra banda, aquesta reunió internacional suscita alguna reflexió que va més enllà d’allò que s’hi debat i que valdria la pena de subratllar: Catalunya no hi és representada, no hi té veu directa.
Tot i que els temes que s’hi discuteixen afecten molt directament la nostra economia i incideixen clarament en les competències de la Generalitat, la "nostra veu" serà la del representant espanyol. Això no és nou d’ara. Ja hi vam haver de batallar en temps passats. Sense entrar en altres consideracions, el que és rellevant és que la progressiva internacionalització de molts assumptes fa que l’administració central vulgui imposar el seu criteri sobre matèries que corresponen a la Generalitat o a altres governs autonòmics. Podria ser d’una altra manera, el govern central podria ser la veu d’un posicionament col•legiat de tots aquells que són titulars efectius de les competències,però prefereix suplantar-los i recuperar, indirectament, capacitat de decisió en allò que ja no li toca. I sembla que a alguns ja els va bé que sigui així, perquè són temes complexos, delicats, compromesos… Tanmateix, l’autogovern només té sentit si estem disposats a abordar els temes complexos, delicats i compromesos, si estem disposats a assumir el risc de prendre decisions sobre els elements clau de la nostra competitivitat, de la nostra qualitat de vida…
Repetim-ho: això no és nou d’ara i pot ser difícil de canviar, perquè està molt intricat en la manera de pensar dels polítics espanyols. Ens hi hem de resignar? No, és clar. Per això, sense renunciar a la justa reivindicació, hem de ser conscients que hi ha maneres de compensar aquest dèficit: la principal és l’excel•lència de la pròpia actuació. Catalunya ha aconseguit tenir reconeixement internacional en determinats camps quan ha maldat per excel•lir-hi, per ser-hi pionera. I l’autogovern també és això: posar les capacitats del país al servei de l’excel•lència, per ser pioners en tantes i tantes coses. Sabem que ser pioners és esforçat i arriscat, que exigeix molt tremp i molta perseverança. També sabem que, si no ets pioner, en el món d’avui no ets res.
Assumir responsabilitats en allò que realment incideix en la vida de la gent i de les empreses, treballar intensament per ser excel•lents… vet aquí el que dóna sentit a l’autogovern tal com el concebem. Ara bé, l’autogovern no és només una norma jurídica, la qual només depèn en part de nosaltres. És sobretot una actitud dels governants: en aquest cas, tenir-la o no tenir-la, només depèn dels catalans. I potser hauríem de fer un cert examen de consciència sobre si mantenim el to que caldria en aquest aspecte o si hem esdevingut massa proclius a adoptar un paper secundari, subordinat.
Estem, com s’insinuava al començament, en una etapa de desconcert i, en certa mesura, d’enuig. I reaccionem exageradament per fets que, sense negar la seva importància, no ens haurien de descentrar ni fer perdre el sentit de la nostra acció. Res del que hagi pogut passar ens hauria de distreure d’un punt essencial: Catalunya té unes potencialitats extraordinàries que només donaran els fruits esperats si som capaços d’exercir l’autogovern, exigint el respecte de les nostres competències, però sobretot amb l’autoexigència d’aplicar el bo i millor de les nostres capacitats a excel•lir. Davant el món i, sobretot, davant nosaltres mateixos.