Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Memòria del mal i dignitat inherent
Francesc Torralba
Article / 24 de novembre de 2009
La defensa de la Declaració Universal dels Drets de l’Home (1948) no és una qüestió menor. Tampoc no és un pur acte litúrgic. Ens hi juguem molt. La Declaració fou signada just després de la Segona Guerra Mundial, quan la comunitat internacional havia quedat consternada pels actes contra la humanitat que s’havien perpetrat durant el nazisme i durant la Segona Guerra Mundial. La ferida va ser la causa eficient de la Declaració. La consciència desperta del mal, del sofriment de milions d’éssers humans fou el teló de fons que va fer emergir la Declaració. El crit “Mai més!” està present en tot el text, però particularment en el prefaci.
El record de les víctimes del passat no és irrellevant per construir el present i el futur. Tenir ben present el que ocorre quan es perden de vista valors com la igualtat, la dignitat, la llibertat o la fraternitat és un mode de donar-los consistència, de carregar-los de solidesa i d’espantar fantasmes inquietants. Per això un dels corrents de l’ètica que en l’actualitat mereix més atenció és l’ètica anamnèstica, que insisteix en el deure de recordar, de rememorar les atrocitats del passat, justament perquè en ser-ne conscient no es tornin a repetir mai més. Hem de parlar a les noves generacions del que va ocórrer, hem de narrar els dolors del passat, admetent que mai no podrem posar paraules a aquells patiments, però és l’única manera que tot aquell sofriment no s’ofegui en el pou de l’oblit. Todorov, Margalit i altres autors reivindiquen una ètica de la memòria com a prioritària i fonamental a una ètica del consens.
En un context com el nostre, en el qual es relativitzen valors essencials per a la vida democràtica i es defensa, molt sovint, un multiculturalisme permissiu, és bàsic defensar l’esperit i la lletra de la Declaració, els valors que s’hi expressen, els pilars que la sostenen. La llibertat i la igualtat són les dues bases de les societats obertes, també la participació, el dret al treball, a l’educació i tots els articles que allí s’hi refereixen. L’obra que va fer possible Jacques Maritain, fent convergir pensadors de tota mena, no és un residu, ni un anacronisme. Té tota la força de l’inici, tota la vigència moral que aleshores tenia. Ens cal promoure la Declaració, explicar la seva gènesi a les aules, contrastar la dura realitat amb el que allí es defensa i defensar-la militantment davant del cinisme complaent i del relativisme buit que, com uns hostes inquietants, es van instal•lant a tota la vella Europa.
Hi ha una expressió de la Declaració que trobo especialment afortunada: és la de “dignitat inherent” (inherent dignity). Aquesta expressió aplicada a tot ésser humà és una garantia de salvaguarda de la seva personalitat, del seu ésser, és la manera de reconèixer que és un subjecte de drets i que la seva dignitat no és quelcom que es guanyi o es perdi, sinó que emana del seu mateix ésser. Aquesta idea s’oposa a tota forma de discriminació ètnica o religiosa, a tota mena de classisme, però també a un exercici de la llibertat que converteixi els altres en purs instruments. En dir que tot ésser humà té una dignitat inherent, s’està dient que l’ésser humà no té preu, que és sacra res, en paraules de Sèneca.
