Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Sobre l'editorial "la drecera és política"
Jordi Llorach
Comentari / 17 de novembre de 2009
Estic totalment d'acord amb aquest editorial. De totes maneres, dues observacions molt personals. La política i els polítics, la majoria, han de fer drecera si volen arribar amb certa urgència a algun lloc molt millor que el que ocupen avui dia. Tanmateix, la política i els polítics tots sols no ho assoliran plenament. En aquest sentit, opino dues coses:
Convindria que les noves generacions de joves que es volen dedicar a la política –suposo per vocació i no com a sortida econòmica i laboral–, tinguessin molta més preparació. Dit d’una altra manera, potser abans d’actuar haurien d’haver vist el món per un forat, cosa que els permetria menys teoria i molta més pràctica, que és el que més convé i més capta la gent. Reconec que hi ha nois i noies de trenta a quaranta anys amb una preparació acadèmica excel•lent, amb molt bona voluntat, que fins i tot publiquen llibres de molta vàlua, però no han tingut el contacte suficient amb la gent, amb el dia a dia, amb la realitat del carrer. Actuar en aquest sentit des de les formacions joves dels partits i en les primeres etapes de la pertinença a les etapes adultes dels partits els faria madurar molt més. Voleu dir que el relleu és d’una fornada de massa despatx i poc coneixement real del país?
També crec que és imprescindible que Catalunya torni a tenir –i no m’agradaria que en aquesta apreciació hi veiéssiu nostàlgia– un teixit associatiu fort, valent i emprenedor. Penso que si la política va tenir prestigi i solidesa per afrontar els anys posteriors a la transició va ser perquè molts dels que van treballar-hi havien estat membres de la societat civil. Però, malauradament, en haver-ho de fer, opino que es va deixar una mica de banda allò que coneixem per l’associacionisme, una de les millors escoles de democràcia. En part en paguem ara les conseqüències?
Com assolir un nou teixit associatiu potent? Sincerament, no ho sé. Penso, però, que a Catalunya existeixen personalitats prou capacitades per intentar reinventar quelcom, d’acord amb les característiques de la modernitat líquida i del maleït progressisme, per exemple, que ho omplen gairebé tot. Potser seria interessant començar a treballar en aquest sentit. I, potser convindria començar, més que per la gran Barcelona i els seus entorns, per les comarques, on crec que hi ha molt d’aprofitable.
