El crucifix: excusa per a un nou activisme judicial?

En el fonament 55, el TEDH afirma que “La presència del crucifix pot ser fàcilment interpretada pels estudiants de totes les edats com un símbol religiós i se senten educats en un ambient escolar marcat per una religió en particular. El que pot ser estimulant per a alguns estudiants religiosos, pot ser emocionalment pertorbador per als estudiants d’altres religions o d’aquells que no professen cap religió. Aquest risc està particularment present en estudiants pertanyents a minories religioses.”

I, en el fonament 56, argumenta que la creu també conculca la laïcitat: “L’Estat té l’obligació de neutralitat religiosa en el context de l’educació pública obligatòria on l’assistència és necessària independentment de la religió i ha de tractar d’inculcar en els estudiants el pensament crític. […] El Tribunal no veu en la forma d’exposició a les aules de les escoles públiques d’un símbol que és raonable associar amb el catolicisme (la religió majoritària a Itàlia) que pugui servir al pluralisme educatiu, que és essencial per a la preservació d’una ‘societat democràtica’.”

D’antuvi, i amb caràcter general, penso que podem compartir la major part d’aquests arguments. Però el TEDH –com aquí va fer el Jutjat Contenciós Administratiu de Valladolid, en la sentència de 14 de novembre de 2008–, no acaba d’aplicar-los coherentment al cas concret. De fet, com ocorre  amb els símbols dinàmics –vels, turbants–, s’observa també una tendència jurisprudencial inflexible davant símbols de caràcter estàtic, com el crucifix.

La qüestió metajurídica rau a considerar si la creu esdevé un símbol religiós o cultural, o ambdues coses. En el cas italià és obvi que la tradició històrica ha acabat secularitzant la creu, com ocorre amb el diumenge i altres festivitats originàriament cristianes que són patrimoni comú de la societat. Res d’això esmenta el TEDH.

I, quant a la qüestió jurídica, allò que la sentència no aborda adequadament és si la presència del crucifix implica proselitisme. Si la creu no és proselitista, no hi pot haver violació de la llibertat ideològica i religiosa. Sense proselitisme –directe, àdhuc indirecte– és impossible que es puguin vulnerar els drets que al·lega la Sra. Soile Lautsi (la demandant). Cosa distinta és si la creu fereix alguna sensibilitat... Però en aquesta vida hi ha moltes coses que ens molesten, i no per això suposen violació de drets. La sentència tampoc no demostra que el crucifix afecti negativament la consciència dels discents. Amb tot, si això es palesés i consideréssim que l’exhibició d’un crucifix impliqués proselitisme indirecte, aleshores sí que estaria justificada la seva retirada.

Finalment, el TEDH oblida que la laïcitat, a Itàlia, no és laïcista. Així, la preservació de la neutralitat correspon als centres concernits –ajuntaments, hospitals, escoles, etc.–, que són els que han de decidir mitjançant els seus òrgans de representació i govern sobre els usos de llur simbologia. Es tracta de respectar un model de laïcitat de tipus participatiu.
 
A l’Estat espanyol, de tradició jurídica similar a la italiana, la sentència 130/1991, del Tribunal Constitucional, ja va resoldre sobre la imatge de la verge de la Sapiència que lluïa en l’escut de la Universitat de València. Si bé el Tribunal reconegué que era “més adequat a la lògica d’un estat aconfessional un escut universitari sense elements de significat religiós que no pas amb ells”. El cert és que mai no es va decantar ni per mantenir ni per retirar la imatge de la verge.
 
En efecte, una decisió d’aquestes característiques no es podia executar ni per llei ni per sentència, perquè seria envair les atribucions del mateix claustre universitari. La laïcitat no quedava malmesa amb o sense imatge de la verge.

La laïcitat és una de les distintes formes polítiques que tenen els estats de configurar-se –en tant que estats– jurídicament davant el fet social religiós. És un dogma abstracte que les constitucions incorporen i matisen amb més o menys èmfasi seguint la pròpia realitat històrica, política i religiosa.

Les superimposicions judicials o legislatives no acostumen a ser neutrals: tant poc neutral és aprovar una llei que obligui a penjar crucifixos com una altra que imposi la seva retirada. Cal sempre prudència i saber distingir entre símbols religiosos estàtics que ja preexisteixen –com és el cas italià o el de Valladolid–, d’aquells símbols col·locats ex novo en els centres públics.

I un darrer apunt: sorprèn que en aquesta sentència el TEDH no respecti la seva doctrina del “marge d’apreciació”, en virtut de la qual es reconeix una àmplia autonomia als estats per gestionar el seu pluralisme religiós. Per què en uns casos el Tribunal d’Estrasburg legitima la laïcité francesa i, en canvi, quan es tracta de símbols cristians aplica una lectura ideocràtica de la laïcitat que, com és el cas que ens ocupa, s’allunya del model constitucional italià?

Els crítics a la sentència asseveren que, amb l’excusa del crucifix, el TEDH trasllada a l’àmbit judicial l’activisme polític. Quin seria el resultat? Doncs la marginació del fet religiós de l’esfera pública en benefici d’ideologies que tenen un impacte ètic similar als teismes tradicionals. El Tribunal no sembla haver apostat per la neutralitat pròpia de la laïcitat participativa, sinó per un neutralisme que, després de garantir entorns lliures o absents de religió, privilegia una cosmovisió secularista dins l’esfera pública.