Si obviem el cas del Sudan, que mereixeria un comentari apart, la resta de països contraris a l’acord participen del què la premsa i alguns analistes polítics han batejat com a «eix-bolivarià». El president de Veneçuela, Hugo Chávez, encapçala aquest grup de països coneguts per les polítiques populistes d’esquerres i la crítica frontal al capitalisme, en general, i als Estats Units, en particular. Les arrels d’aquesta aliança les podríem situar a finals de 2004 quan Veneçuela i Cuba creen l’Alternativa Bolivariana para las Américas (ALBA) en contraposició a l’ambiciós (i fallit) procés d’integració comercial dissenyat per la Casa Blanca: l’Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA).
Fins a data d’avui, a l’ALBA s’hi han afegit altres països com Bolívia, l’Equador, Nicaragua, Hondures i tres països caribenys (aquests últims molt atrets pel cru veneçolà en condicions i preus molt atractius). A pesar d’aquesta ampliació, els fonaments de l’ALBA no són del tot sòlids. Les successives adhesions a l’ALBA s’expliquen, principalment, per les simpaties dels dirigents polítics de torn pel mandatari veneçolà i pel Socialisme del segle XXI que propugna. Quan aquesta condició cau, l’ALBA trontolla. Els recents esdeveniments a Hondures semblarien confirmar aquesta hipòtesi. L’ex-president Manuel Zelaya va forçar la integració d’Hondures a l’ALBA. Però, un cop deposat del seu càrrec, tant el president interí, Roberto Micheletti, com el flamant president, Porfirio Lobo, han manifestat en diverses ocasions la seva inclinació per retirar-se de l’ALBA i marcar distàncies amb Chávez.
Tornem a la Cimera de Copenhaguen. Per què els països de l’«eix bolivarià» es van mostrar tan bel•ligerants? Es podrien citar dues grans raons.
En primer lloc, perquè els interessa continuar venent la imatge de que els Estats Units és una superpotència arrogant i prepotent que imposa, un cop més, el seu criteri. Els països de l’«eix-bolivarià» tenien certa urgència en posar punt i final a l’«efecte Obama» i demostrar que res hauria canviat després de la marxa del seu antecessor. D’aquí que Chávez afirmés durant la Cimera que «sigue oliendo a azufre». El pragmatisme, la prudència, el to dialogant d’Obama i la seva aposta pel multilateralisme (no sense dificultats) desarmava, de facto, moltes de les crítiques provinents dels països del Sud. I això era una mala notícia per uns governs que sempre s’havien presentat davant de la ciutadania com la única garantia de contenció dels grans mals de la humanitat que, segons ells, fomentava l’imparialisme yankee. Si no, de quina altra manera es podria entendre, per exemple, els atacs verbals cap a Obama per part del president cubà, Raúl Castro, quan el seu homòleg nord-americà ha eliminat, unilateralment, el requisits draconians per viatjar a l’illa i per enviar remeses?
En segon lloc, perquè la Cimera contra el canvi climàtic era una ocasió excel•lent, una plataforma mediàtica ideal, per criticar el model de desenvolupament capitalista i als països rics. Segons Chávez o el mandatari bolivià, Evo Morales, el capitalisme és el responsable primer de la degradació del planeta. Potser tinguin part de raó, però ningú està lliure de pecat. Ni tant sols ells. El pilar de les economies veneçolana i boliviana és l’explotació dels recursos naturals i, en especial, l’exportació de cru. I ara ja no val la cantarella de que les multinacionals estrangeres són les responsables de saquejar les seves riqueses. Amb les nacionalitzacions de petrolieres i refineries, els dos presidents andins es posen al capdavant d’aquest model. I res indica que vulguin diversificar la seves economies i renunciar, en el curt termini, als guanys extraordinaris (windfall) del petroli.
Si alguna lliçó es pot extreure de la Cimera de Copenhague és que el món és cada cop més multipolar i que, en els assumptes d’interès global, els Estats Units ja estan compartint protagonisme amb potències emergents. Per molt que l’«eix-bolivarià» ho vulgui disfressar, l’acord descafeïnat de Copenhague s’explica, en bona mesura, per la rigidesa de la Xina, que no vol alentir el seu desenvolupament econòmic i la reducció de la pobresa al•legant criteris mediambientals. I no oblidem que la Xina és actualment l’emissor número u de gasos que provoquen l’efecte hivernacle.
L’acord és de mínims. És cert. Però, en aquest cas, és millor un pacte sub-òptim que un no-pacte. I, desenganyem-nos, la lluita contra el canvi climàtic no s’acaba amb la Cimera de Copenhague. Obama ja es va comprometre temps enrere a tirar endavant un ambiciós paquet de mesures per estimular l’economia verda (green economy) que facilitaria la transició d’una economia basada en els combustibles fòssils cap a una altra basada en les energies renovables. Precisament, el cas de Dinamarca dóna fe de la viabilitat pràctica d’aquesta transició, fins al punt de que s’ha convertit en un símbol d’eficiència energètica sense posar en perill la seva competitivitat. El temps dirà. Ara bé, mentre uns agiten banderes antiimperialistes/revolucionàries i recorren constantment a eslògans maniqueus, altres intenten posar fil a l’agulla. Els esforços en la lluita contra el canvi climàtic n’és un bon exemple.
