Valorar la formació professional

Els països que, al llarg dels dos darrers segles, han protagonitzat la revolució industrial i la revolució tecnològica, els països que s’han situat més bé en el món de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, que han assumit amb èxit la globalització econòmica i que avui, en temps de crisi, se’n surten més bé són països que gaudeixen d’un bon sistema educatiu en el seu conjunt o en alguna de les parts d’aquest: les universitats i la recerca científica als Estats Units o la formació professional a Alemanya i a alguns països nòrdics, així com també les seves universitats.

De manera singular, la formació professional d’un país constitueix una dada fonamental per valorar la seva capacitat productiva, la seva salut econòmica, no tan sols en termes quantitatius sinó , molt especialment, en termes de qualitat. La formació professional a Suècia o a Alemanya és garantia de qualitat dels seus productes i de la seva tecnologia. El prestigi de la formació professional en aquests països ve de lluny. Ve d’un bon plantejament d’aquests ensenyaments, ajustats històricament a les necessitats del moment i dissenyats i impartits per les empreses i l’administració educativa: l’anomenat Sistema Dual (escola-empresa), que va reconvertir l’antic aprenentatge gremial a la modernitat, possibilitant el pas de l’aprenent al tècnic, amb la qualitat i exigència de l’antic aprenentatge.

També a Catalunya, amb el Govern de la Mancomunitat i la creació de l’Escola del Treball, es va viure un model educatiu d’aquesta naturalesa, amb un gran prestigi social d’aquests ensenyaments. Després, durant el franquisme, una formació professional de molta menys volada va contribuir a fer possible el pas de l’autarquia a una economia més liberal.

Actualment, els mòduls de formació professional que s’imparteixen en acabar la secundària obligatòria o els batxillerats intenten donar abast a la necessitat de tècnics de les diferents famílies professionals –amb un èxit relatiu, atenent les possibilitats de cada centre i la seva relació empresarial. Caldria enfortir i prestigiar la formació professional, fer més gran el nombre d’alumnes que hi accedeixen, i més ara en moments de crisi econòmica, per evitar la macrocefàlia del sistema educatiu, atès el gran nombre d’alumnes que cursen estudis universitaris en relació amb els que estudien formació professional.

Moltes facultats han esdevingut fàbriques d’aturats, malgrat els nous títols de cicle curt. La formació professional hauria de donar resposta a les demandes presents (difícils en temps de crisi) però, sobretot, futures i creixents a mesura que es reanimi l’activitat econòmica. I caldria, també, donar una formació professional útil als aturats per la crisi; no una formació genèrica, sense objectius precisos, sinó una formació professional per a aquells sectors on hi hagi una previsió certa de represa i, per tant, possibilitats de demandes laborals reals i properes.

Són massa freqüents els cursos sense encaix real al món laboral, fets per sortir del pas, més per satisfer les estadístiques de l’administració de Treball que no pas les necessitats reals dels destinataris d’aquests. Per a una formació professional eficient i de qualitat cal disposar d’una bona prospectiva economicoprofessional, d’un bon pla d’actuació econòmica, que facilitin la creació d’un pla general de formació professional que pugui contribuir, de manera real, a la represa econòmica. Es donen aquestes circumstàncies? L a resposta és no o, només, de forma escadussera: ni hi ha un bon pla econòmic per fer front a la crisi actual, ni es disposa d’una prospectiva professional precisa, ni s’ha fet el necessari perfeccionament dels mitjans personals i materials de FP, ni s’ha incrementat la necessària col•laboració del món empresarial en la formació. Tot plegat fa difícil que la formació professional assoleixi el prestigi que li cal i que automàticament s’esdevindria d’un encaix real i eficaç entre formació i treball.