Parlem anglès?

Primer, és cert que a Catalunya les darreres xifres diuen que només un 15% de la població parla anglès mentre que a Europa la mitjana és d’un 60% (Eurobarometer 2005). Cal, però, una desmitificació d’aquest nivell: no és avançat, com es pensa generalment, sinó un (bon) nivell intermedi, que hauria de ser assequible en finalitzar l’escolarització obligatòria també a casa nostra.

Una segona reflexió desmitificadora és que, segons la recerca i l’observació directa, s’ha de fugir del parlant nadiu monocultural com a model a assolir. Hem d’anar cap al parlant plurilingüe amb una alta competència intercultural. És a dir, una persona que pugui parlar més de dues llengües amb nivell intermedi com a mínim i que sàpiga interactuar entre les cultures d’aquestes llengües: recordem que als congressos o les reunions internacionals diferents nacionalitats es comuniquen en anglès tot reflectint les seves procedències en la parla, però es fan entendre.

En tercer lloc, hauríem d’aprofitar els beneficis que comporta ser un país bilingüe de facto, com el fet de tenir ja aquesta competència intercultural esmentada a més d’una facilitat més gran per aprendre noves llengües establint relacions amb les prèviament adquirides.

Tot i així, encara no hem assolit aquest 60% de parlants d’anglès intermedi o avançat –per què?

Primer, la societat s’hi ha d’involucrar i donar prestigi a l’aprenentatge de llengües perquè sigui alguna cosa més que una de les “promeses” que es fan en començar l’any.

Segon, dins el sistema educatiu, hem de fixar fites assequibles i fonamentades, i anar a pams. Apliquem les bones pràctiques observades als centres externs com, per exemple, l’organització de la classe en grups reduïts i per nivells o, si més no, amb dos professors a l’aula (una pràctica estesa en altres països, com Finlàndia).

A més, haurien d’aplicar-se pràctiques docents avalades per la recerca com ara la interacció, l’ús equilibrat de les quatre destreses (parlar, llegir, escriure i escoltar), l’aprenentatge significatiu amb un ensenyament basat en tasques i projectes o resolució de problemes i, sobretot, l’exposició a la llengua. Així, hauríem de continuar en la línia ja encetada a moltes escoles i universitats d’impartir matèries en anglès.

Tercer, les universitats i l’Administració haurien de garantir una bona preparació i un suport real i continuat al professorat incentivant amb recursos l’assistència a congressos i la reducció horària per a formació.

Així mateix, els districtes podrien fomentar actuacions com organitzar grups de conversa, explicar contes en llengües estrangeres, o incentivar espais d’intercanvi de llibres actuals de segona mà en diverses llengües. En aquesta línia, les biblioteques haurien de comptar amb préstec de llibres en llengües estrangeres.

Finalment, és essencial el rol de suport dels mitjans de comunicació, amb subtitulacions en comptes de doblatges o veus sobreimposades a les notícies.

Què seria suficient, doncs, en resum? L’assoliment d’un nivell mínim intermedi per a tota la població escolaritzada i d’un màxim que pot variar segons la trajectòria vital i professional. Per assolir la fita es necessita, d’una banda, una revisió de les pràctiques docents per apropar-les a la recerca i al context específic i, de l’altra, actuacions reals a tot el sistema educatiu impulsades per l’Administració i la societat.