Dues reflexions a fer (II)

No és ben bé com l’espanyola, perquè els antecedents són diferents. I la psicologia. I també, el marge de maniobra, tant política com econòmica. Molt més condicionat. Però el cas és que Catalunya viu un temps difícil. Que hi ha la impressió de declivi econòmic. Una impressió no del tot confirmada, almenys en les seves versions més negatives. Però que de tota manera és preocupant. I una sensació de pèrdua de prestigi. De cara endins, és a dir, d’autoestima. I de cara enfora. De cara a Europa, per exemple, on durant molts anys s’ha parlat amb elogi de Catalunya i del model català. I ara ja no. I això comporta una pèrdua de seguretat.

I en el marc de tot l’Estat no solament hem perdut prestigi, sinó que s’ha instaurat una actitud de poc respecte i s’ha desvetllat un fort sentiment d’hostilitat.

El balanç no és bo. I la situació d’ara, tampoc.

Per als qui creiem en la capacitat de represa de Catalunya tot això no ha de significar pèrdua de confiança ni actitud conformista. Ben al contrari. Perquè tot el segle XX –en conjunt  i concretament també les últimes dècades– han estat anys de recuperació, anys positius i de progrés en tots els ordres, i d’això, n’hem estat testimonis. I per tant creiem en la força del nostre país. En la seva capacitat de remuntar. Però tota acció de recuperació ha d’arrencar d’una percepció clara de la situació, d’un rebuig radical de l’autoengany i d’una anàlisi dels factors que ens han perjudicat.

En termes polítics i administratius, i en el fons de relació de forces i de reconeixement, Catalunya treballa sempre en condicions no del tot normals, i de vegades fins i tot desfavorables. Però que sovint ha pogut compensar jugant bé les cartes positives que té –i pròpies, és a dir, que exclusivament o molt principalment depenen d’ella mateixa–. Com ho són una consciència col•lectiva sòlida, una actitud convivencial i integradora, una mentalitat emprenedora, una sensibilitat cultural, una vocació d’obertura sobretot cap a Europa, però també més enllà.

Fins i tot hem jugat sovint, i bé, la carta que també ens és pròpia d’una capacitat d’intervenció en els afers d’Espanya, de signe positiu, com ara mateix està passant. Tot i que val a dir que això no se’ns sol reconèixer, ni sovint en allò que seria  més de justícia. Però no deixa de ser una prova de fortalesa i de creativitat.

Tot això són actius nostres. Gràcies als quals hem sobreviscut i prosperat durant segles malgrat l’animadversió de l’Estat. Però actius que formen part d’un sistema fràgil perquè està incorporat a un marc amb unes regles de joc poc favorables i amb uns àrbitres que no ens miren amb bons ulls.

Això ens obliga a filar prim.

L’experiència diu que en aquest context no solament hem sobreviscut, sinó que hem fet de Catalunya un país dinàmic econòmicament, de progrés social, amb vitalitat cultural, amb un gran capital, obert al Món, amb missatge propi. Però això ha estat a condició de tenir una idea clara dels nostres actius i dels nostres passius i d’utilitzar bé els nostres recursos, sobretot de no malbaratar-los.

_______________________  

És cert que durant els darrers anys Catalunya ha hagut d’afrontar reptes molt considerables. Reptes com la globalització i com la irrupció de les noves tecnologies, amb totes les conseqüències econòmiques, culturals, demogràfiques i de valors en general que aquests dos fenòmens comporten. Que fins i tot sacsegen tot Europa i li fan perdre pes al Món. Molt més poden afectar un país com el nostre, petit, amb un poder polític limitat i mal encaixat en l’Estat espanyol. És a dir, un país al qual no li sobra res. Que té una demostrada voluntat de ser, una valuosa societat civil i una remarcable capacitat d’iniciativa econòmica i social, una mentalitat convivencial, oberta i integradora. És a dir, té trumfos importants. Però el marc en què es mou no l’ajuda. Per tant només podrà treure profit del capital que té –humà i social, cultural i de valors, polític i econòmic– si l’aprofita bé. Si actua amb seriositat, amb un sentit del bé comú potent, amb mentalitat constructiva.

I el cas és que d’un temps ençà això no ha estat així 

_______________________

Ara cal urgentment un retorn a un tipus d’actuació política i social i també a un estil de govern marcat per la SERIOSITAT. O pel rigor, que hauria dit el President Tarradellas. És tan senzill com això, es tracta de ser seriosos. En les idees, en l’acció de govern i en la despesa.

Pel que fa a les idees cal saber ben bé què reclama l’interès general i com ho podem aconseguir. Què reclama la defensa de la identitat catalana, què reclama la nostra economia, què reclama el tracte just de la nostra societat, què reclamen els grans reptes que tenim de les noves tecnologies i de la immigració recent, què reclama en general el moment actual, que no és gens fàcil. No és temps de jocs de mans ni d’insinceritat intel•lectual, política i social. Ni tampoc de polítiques marcades pel tacticisme, per l’ànsia del poder pel poder i  l’èxit personal o pel sectarisme.

Seriositat vol dir també no potinejar, no jugar a fer política, no actuar sense projecte de país.

Si en alguns camps aquesta exigència de seriositat és especialment necessària és en el de l’acció de govern. Ho dèiem la setmana passada referint-nos al Govern espanyol. Ho diem avui referint-nos al nostre, el de Catalunya. Un govern, el que sigui, ha de ser coherent. No pot ser can seixanta, és a dir, no pot caure en la confusió i en la freqüent o constant contradicció. Si hi cau és que o bé d’entrada, de concepte inicial, arrossega una error que no es pot esmenar, o bé és que està poc o mal dirigit. Que o bé ja d’entrada no responia a un concepte clar de país o bé l’ha perdut per les trifulgues internes del mateix govern. En el primer cas s’hauria volgut fer passar el clau per la cabota, és a dir, s’hauria volgut conjuminar visions massa distants, poc o gens compatibles. En el segon s’hauria perdut la capacitat de mantenir un rumb. I s’hauria caigut en unes ziga-zagues que haurien acabat marejant el país.

Finalment cal rigor en la despesa. Difícil quan domina el tacticisme i les ganes de quedar bé més que de fer feina ben feta. Si hi ha tendència a crear càrrecs i més càrrecs, organismes i funcions.

Cal recuperar l’austeritat, que vol dir actuar sense ostentació ni faramalla, i que vol dir atendre el que s’ha d’atendre i no caure en el malbaratament. No vol dir no gastar, vol dir gastar bé.

 _______________________

D’un temps ençà això no ha estat així. D’un temps ençà cada cop es posen més traves a les iniciatives de la gent. Tant socials com econòmiques. Cada cop hi ha més facilitats per obrir una fàbrica a Daimiel que a Tortosa, a Fraga que a Lleida o Girona. Cada cop hi ha més exuberància administrativa, i més intervencionisme, de vegades per inèrcia, altres cops per sectarisme ideològic.

Cada cop s’opta més per l’espectacle i no per l’eficàcia, per l’exhibicionisme, per fotos sense contingut real o pels titulars de diaris que duren dos dies. I per l’exhibicionisme per allò que fa bonic però que no funciona. I per tant, per la despesa inútil. En un moment d’extrema dificultat pressupostària.

Tot plegat condueix a un gran desgavell i finalment a no tenir projecte de país, com gent del propi govern diu, però també com és opinió general.

I cal afegir a això una certa fatxenderia per part d’alguns sectors polítics del govern, amb conseqüències negatives a Catalunya mateix i en la relació amb la resta de l’Estat.

Tot plegat, una manera de pensar i de fer marcada pel desgavell, per la presumpció i la ineficàcia.

_______________________

Com tants cops hem dit, tot això no són només errades polítiques. Tenen també una arrel ètica, posen de manifest una certa errada de valors. Per tant, requereixen un treball en profunditat en el camp de les actituds i els valors. Però també hem dit que hi ha moments en què a més a més cal un cop de timó polític. Que la pedagogia dels valors a llarg termini reclama una decidida acció política. I ara  és un  moment d’aquests.