Editorial del butlletí 200

Si partim de la premissa que ens hem centrat en allò que hem anomenat l’aprofundiment de l’IVA, és a dir les Idees, els Valors i les Actituds, podem dir sense por d’equivocar-nos que aquests conceptes s’han posat de relleu de manera notable. Tal vegada i en part per les nostres aportacions. Però és una realitat que avui dels valors en parla tothom. Tothom se n’omple la boca. Però són valors viscuts i interioritzats? O són simples crosses que serveixen per maquillar polítiques o justificar decisions empresarials o personals? Existeixen realment els valors sense la seva pràctica? La pràctica legitima els valors? De moment semblen, en alguns casos, més recursos discursius que elements axials del comportament humà i col•lectiu. Però es comencen a notar símptomes de canvi de comportaments i de paradigmes. De ben segur que la crisi ha servit de catalitzador d’aquests canvis.

La crisi ha estat un terratrèmol desvetllador de vells somnis, utopies i llocs comuns. La lleugeresa, les actituds frívoles, els discursos fàcils i plens de tòpics han decaigut. El país s’ha endurit. I ara acceptem replantejar-nos de forma més honesta, sense fer-nos trampes, pressupòsits que en èpoques de vaques grasses eren inqüestionables. The party is over (La festa s’ha acabat). El temps de les idees, el temps de la política i el temps de la responsabilitat s’estan alineant, i podrien arribar a coincidir.

És una llàstima que haguem hagut de patir aquesta desacceleració econòmica tan dràstica per adornar-nos que les bases de l’eufòria i el relativisme eren febles i poc sedimentades. Que no podíem comportar-nos com a nou rics, ni desvincular-nos dels nostres referents morals i actitudinals de sempre. Un anunci de cervesa ens ho ha hagut de recordar. I benvingut sigui, perquè el missatge és el de sempre, però amb la complicitat dels instruments del màrqueting més modern. Aquesta és una bona síntesi de cara al futur. Ser el que som, no renunciar a res, i fer-ho com ho hem fet sempre: amb imaginació, perseverança i talent.

Fent balanç de quins escenaris estan més ben encarats ara que fa cinc anys, trobem per exemple l’educació, malgrat els reptes i els handicaps gens menyspreables que la condicionen. La societat, ara, és conscient que no anàvem prou bé, com han denunciat els informes internacionals. Des del Centre d’Estudis Jordi Pujol, a través d’EDU21, hem treballat amb esperit positiu per repensar la pedagogia i fer la nostra aportació per millorar aquesta situació. En aquest sentit, la nova Llei d’Educació recull molts dels postulats que hem defensat des de fa temps: el paper preponderant del professor com a motor del sistema educatiu, la millora de la seva formació inicial i continuada, l’avaluació dels coneixements dels alumnes, la potenciació del rol del director de centre, la recuperació de l’autoritat i del respecte a l’aula, l’autonomia dels centres i la seva avaluació, la corresponsabilitat familiar en l’educació dels fills... Però només amb lleis no n’hi ha prou. Encara caldrà vèncer moltes reticències i resistències corporatives i gremials, però el camí està marcat i el futur és, en aquest cas, més esperançador que fa uns anys.

També valorem positivament, malgrat la perplexitat que patim i les dificultats i els entrebancs de la situació econòmica, la resposta de moltes iniciatives que s’estan produint en molts sectors i àmbits de la nostra societat. Els actius del país. Des de les arts als projectes empresarials, des de la recerca a la projecció internacional, des de l’esport als projectes socials. Són molts els exemples que emanen de la societat civil i que reforcen la confiança en el nostre potencial, són la mostra de la sana ambició de participar desacomplexadament en un escenari global, i l’exemple més clar de la vitalitat que continua tenint el país. És la confirmació que amb rigor, qualitat i treball hi ha futur, i tenim futur.

També hem tractat des d’aquest butlletí qüestions molt importants que no van prou bé, que s’han entortolligat i que caldrà temps per redreçar-les.

La setmana passada ens referíem a la cruïlla en què es troba Europa. Aquesta Europa que ha perdut pes econòmic, que no té una política exterior clara, que es veu debilitada per una demografia feble i una allau immigratòria que ajuda a pal•liar aquest dèficit de mà d’obra però que genera incerteses identitàries, políticament feble i poc cohesionada institucionalment. Una Europa mancada de lideratges potents que parli amb una sola veu i que puguin transmetre i exportar els seus actius: un estat del benestar modèlic, el millor model econòmic que compatibilitza la creació de riquesa i la seva redistribució, uns valors democràtics i de respecte als drets humans, i el fonament de la raó. I dèiem també que en això, poc hi podem fer des de Catalunya. Només posar-ho de relleu i pensar en possibles millores, ja que el mateix procés honest de reflexió ens permet enfortir-nos i créixer internament.

També hem insistit, en aquest butlletí, que les relacions Catalunya-Espanya s’han deteriorat, que el projecte que s’havia bastit durant la transició s’ha esquinçat. Sempre s’havia dit que un cop el Govern de la Generalitat no estigués en poder dels nacionalistes el plet amb l’Estat se solucionaria, que les relacions fraternals es recompondrien. Que una altra Espanya era possible. I no ha estat així. Ara, la falla és més profunda que mai. Malgrat la nostra actitud compromesa, seriosa, positiva, lleial i valenta durant molts anys difícils com a factor d’estabilitat en favor de l’interès general. La reacció ha estat el menyspreu i la displicència, tot i que això no significa que no reconeguem que haguem comès equivocacions. Anys enrere dèiem que quan la Bàltica es glaçava calia ser pacient i esperar temps millors. Ara és moment de quedar-nos a port, treballar internament, enfortir-nos, guanyar autoestima, fer recompte dels nostres actius i jugar-los amb encert en un escenari cada cop més obert.

Per jugar aquests trumfos, que els tenim, ens convé, però, en darrera instància tenir una bona política. Recuperar el prestigi de l’acció pública i avançar en compromisos ferms. Evitar el descrèdit, combatre la desvinculació, el «tots són iguals», acostar-se a la política amb actitud de servei, ser valents, infondre esperança, dibuixar anhels. En definitiva, tirar del carro perquè qui pot transformar aquesta situació de boira baixa i desencís, que ens impregna des de fa uns quants anys, és una acció política vigorosa, ferma i clara.