Aquesta visió, que pot semblar excessivament pessimista i injusta de la relació de Catalunya i el catalanisme amb Espanya si deixem de tenir en compte el context en el qual fou descrita -l’any 1951-, ens pot servir, no obstant, per a la nostra reflexió: que la dificultat d’aquesta relació –que s’evidencia periòdicament fins el dia d’avui- no rau en la voluntat de Catalunya d’abandonar Espanya sinó de transformar-ne l’organització i la naturalesa mateixa per a sentir-s’hi còmode. I tanmateix –i aquí és quan el drama esdevé probablement tragèdia- si bé el que representa Catalunya en el conjunt de l’Estat –el seu pes específic en tots els sentits- és massa important per a romandre inadvertit, és alhora insuficient per a actuar sense provocar grinyols. D’aquí que el gradualisme –com a forma menys dolenta d’assolir els objectius d’una forma progressiva i eficaç- hagi estat la praxis per excel·lència del catalanisme per mirar d’assolir el que avui podríem anomenar un Estat més plurinacional o, almenys, tendir cap a un projecte de transformació profunda d’Espanya, cap a una formulació nova, oberta i plural d’aquesta realitat on encaixar-hi sense estretors.
El gradualisme ha consistit més específicament, doncs, en aprofitar la posició de força del nacionalisme polític –una força condicionada sovint per la conjuntura- per a potenciar nous canvis i promoure nous salts endavant en la definició i concreció d’una nova forma de conviure a Espanya. Els darrers vint-i-cinc anys d’autonomia i de democràcia, aquesta manera de fer ha tingut dues grans formulacions: la del «peix al cove», vigent durant els vint-i-tres anys de Jordi Pujol, i la que sembla obrir-se pas avui amb la definició –d’una banda- d’un programa de màxims que una nova generació de polítics va aprovar gairebé per unanimitat al Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre i, de l’altra, el pacte del millor text estatutari possible en les actuals circumstàncies, el 20 de gener d’enguany. És a dir: ara el catalanisme, a més de pactar un nou i substancial pas endavant, aconsegueix fixar un horitzó que va molt més enllà i al qual remetre’s legítimament en el futur.
El que no deixa de sorprendre tanmateix és que aquest procés –i tothom sap que un procés és per definició quelcom permanentment obert- generi encara avui tal nivell de crispació, de reaccions desproporcionades i de malestar general cada vegada que Catalunya està en condicions d’impulsar democràticament i pacíficament una reforma més en profunditat. En això les responsabilitats per les incomprensions i exigències mútues són compartides, ben segur. Hi ha, però, malauradament, dos factors que cal seguir tenint molt presents i que dificulten unes relacions històricament complexes. El primer, la pervivència, encara, de dues formes d’entendre Espanya dins d’Espanya mateix. PP i PSOE representen dues visions diferents –sinó oposades- d’entendre la política exterior, la política educativa o l’organització territorial d’Espanya -per posar només tres exemples-, cosa que obstaculitza una autèntica interlocució Catalunya-Estat amb visió de futur. El segon, que hi ha importants sectors dins d’Espanya interessats en fomentar la visió conflictiva d’aquest assumpte perquè l’anticatalanisme és electoralment rentable en determinades latituds. En aquest sentit és de lamentar, per exemple, que en el moment de màxima efervescència en el debat actual sobre l’Estatut, bona part de la intel·lectualitat espanyola renunciés a aportar sensatesa i autoritat moral –quin mal de cap!- i preferís, en canvi, ésser a Xile fent campanya per Michelle Bachelet.
