Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
06 de febrer de 2012
08 de febrer de 2012
13 de febrer de 2012
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
20 de febrer de 2012
Catòlics catalans d’avui
Albert Manent
Article / 30 de març de 2010
El procés de secularització afecta Catalunya, però és una falsedat dir que som el país més descregut d’Europa, l’“Holanda del Sud”. És un tic que alguns repeteixen amb desconeixement. França, per exemple, està més secularitzada, però té una jerarquia de molt més nivell que nosaltres. La província eclesiàstica anomenada Tarraconense es fundà el segle IV i per això fou tan oportuna la pastoral col•lectiva dels bisbes catalans, Arrels Cristianes de Catalunya (1986), redactada en gran part pel bisbe Joan Carrera, el buit del qual no s’ha cobert i ens ha deixat orfes en els camps que cobria.
El conjunt del clergat i dels fidels catalans es manté en la centralitat, amb l’empremta del Concili i una catalanitat normal i arrelada. Però la manca de cultura religiosa, a part de les escoles i en general a la societat, crea mancances de vegades greus, sobretot en els mitjans de comunicació i en els alumnes que, per exemple, no saben què volen dir les claus de Sant Pere o l’expressió perdre l’oremus.
La divisió de Catalunya en dues províncies eclesiàstiques ha mutilat la Tarraconense, on l’arquebisbe de Tarragona no exerceix un lideratge, sinó un continuisme clerical.
Barcelona, amb el seu cardenal, té la principal força de presència i projecció de l’Església. Pensem només en la Fundació Joan Maragall, que relaciona fe i cultura, en la Fundació Pere Tarrés, d’educació en el lleure, en la Facultat de Teologia de Catalunya. O en el pes dels 260.000 alumnes de l’escola cristiana, que s’estén per tot el territori. Una altra entitat forta i eficaç és Càritas, que arriba sovint a pobles petits on hi ha un responsable i que atén milers de casos greus o molt greus. Amb raó el president Pujol ha repetit que l’Església catòlica és la primera ONG del món. També cal destacar el pes dels religiosos que tenen diversos carismes: educació, exclosos, cultura, espiritualitat, contemplació... Un cas especial és Montserrat, on conflueixen la litúrgia, els biblistes, la cultura, l’acolliment dels hostes, el consell als desorientats... El monestir continua essent el gran far de Catalunya.
La jerarquia no està cohesionada com en temps del cardenal Jubany o l’arquebisbe Pont i Gol. La presència de tres bisbes valencians, molt respectables, però amb un altre tarannà i amb una espiritualitat diferent, no ajuda a la Tarraconense. Madrid i Roma també nomenen bisbes de perfil baix que connecten a fons amb l’Església de Catalunya, que ve de Torras i Bages i del cardenal Vidal i Barraquer. Cal subratllar, com sempre, l’acció silenciosa de les parròquies on, en general, els laics prenen posicions d’acord amb el rector, però de vegades pateixen els atacs del vell anticlericalisme, que ha renascut en certs mitjans de comunicació o fundacions antireligioses. I l’integrisme, també renadiu, que voldria manar i ho rebenta quasi tot.
Sortosament, fa pocs mesos un grup de laics, amb el suport d’instituts religiosos, han creat el portal d’Internet CatalunyaReligió.cat, que dóna fe de la vitalitat de la vida cristiana a Catalunya.
