Sentit i idea de país

Doncs bé, en un moment així és bo repassar tot el que ha estat el catalanisme (o el nacionalisme català, que en el meu cas ve a ser el mateix). I el què és avui. I el què se’n pot esperar.

Una característica del catalanisme és que no ha estat mai només una reivindicació històrica o sentimental o una protesta. Ha estat això també, però sobretot ha estat un projecte de país, un projecte de Catalunya (i sovint ha estat també un projecte d’Espanya). Ho fou a començaments del segle XX, amb el noucentisme i el seu model democràtic i europeista. Un model molt basat en la cultura, la formació i la societat industrial. Amb l’accent en la identitat –i per tant entre altres coses en la llengua i la cultura-, però també en l’economia, la modernitat i la cultura exterior. Tot plegat alimentat per un clima d’il•lusió i una mentalitat de sistemàticament anar creant les institucions i les estructures pròpies d’un país equilibrat i avançat.

                                             ------------------------------

I aquesta mateixa orientació va presidir la Generalitat republicana. Amb un afegit molt important de signe social. Ja des d’aleshores i sempre més, fins avui, ha quedat clar que el catalanisme o és social o no pot ser-. Perquè sense això no pot aspirar a assumir la responsabilitat de tot el país. Però els anys 30 fou un temps de grans convulsions, i el projecte va quedar malmès. Recordem el vers adolorit de Màrius Torres que contempla desesperat l’esfondrament del projecte i parla de “la ciutat d’ideals que volíem bastir”. S’estava realitzant un projecte, s’estava  construint un país, amb il•lusió, que tot d’una fou anorreat.

                                    --------------------------

Després el projecte va persistir sota les runes. “Entre runes de somnis colgats” deia Màrius Torres. Sota les runes primer, i a través d’un lent renaixement després. Que es va manifestar de formes ben diverses, a voltes gairebé inconscientment. Molta gent seguia pensant que Catalunya és un país que té qualitat i energia, que per tant se’n sortiria. I això manté l’esperança, l’autoestima i la il•lusió. I fa que hi hagi milers i milers d’iniciatives petites i grans, però totes obeint a una idea i un sentit de país.

                                     ------------------------------

Després, amb la democràcia, l’autonomia  i l’alliberament d’energies contingudes hem viscut una època positiva en la que Catalunya ha assolit un grau insuficient de poder polític, però que amb tot ha permès una acció col•lectiva important.

El progrés general ha estat evident i, sobretot, ha estat important que haguem pogut tenir la sensació (que no era il•lusòria) que anàvem tirant endavant un país, un projecte de país. Un país que fins i tot en molts aspectes era un referent. Que era capaç de combinar progrés social i econòmic, mantenir la pròpia identitat, ser un bon exemple de cohesió i convivència. Fins i tot ser útil al conjunt de l’Estat. Tot això acompanyat d’autoestima Catalunya endins i de prestigi Catalunya enfora.

                                          -----------------------------

I ara, què?

Ara l’economia va bé, en el país hi ha iniciatives molt positives, tenim actius importants. Però en l’àmbit públic –la política, l’administració, l’acció de govern, molts aspectes culturals, àmbits econòmics i socials significatius, mitjans de comunicació...- hi ha un desconcert considerable i una pèrdua d’autoestima. I hem perdut pes. Això és urgent recuperar-ho.

Ho podem fer, perquè com abans deia tenim actius importants. No hem de tenir por. Però a condició que recuperem la política i en general l’acció pública recuperi la idea de país i de projecte. Cal bona gestió, com tothom reclama. Cal un bon govern. Però cal més que això. Cal que l’acció pública recuperi la idea de projecte. Volem fer un país. Que valgui la pena. Que la gent se’n pugui sentir orgullosa, també la que ve de fora.

Això ha estat sempre el catalanisme quan ha estat eficaç. No ha estat només una gestoria. No ha estat només una estructura de partit i una màquina electoral. No ha estat només –tot i que això ja és molt- un programa polític. Ha estat un projecte i una idea de país. I així ha de ser ara.