L'ambició europea

El 9 de novembre de 2009 vint-i-nou caps d’estat i de govern d’Europa i Rússia es van reunir a Berlín per commemorar el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín i de 1989 com l’any de les revolucions pacífiques que van transformar el rostre de l’Europa contemporània. Aquell mateix any 1989 hi havia plans ferms per celebrar una conferència intergovernamental que establís una unió econòmica i monetària que complementés l’incipient mercat únic. De sobte, una onada d’esperança i història va inundar aquest terreny polític curosament preparat quan Europa es va enfrontar per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial al repte de «respirar a través dels seus dos pulmons: Orient i Occident», en paraules del papa Joan Pau II.

En alguns àmbits hi havia la preocupació que, amb la imminència de la reunificació alemanya en l’horitzó polític, l’ideal europeu es veuria eclipsat per un nou centre de poder a la Mitteleuropa, una mena d’Europa germanificada. Helmut Kohl, com a canceller alemany, va imprimir la seva autoritat en l’alternativa d’una Alemanya reunificada i europeïtzada promovent la idea d’una unió política paral·lela a la unió econòmica i monetària i assumint el compromís d’Alemanya de liderar l’impuls cap a una moneda comuna europea que substituís el simbòlic marc alemany. Un Deutschmark fort i estable, dirigit per un Bundesbank summament independent, va ser l’àncora de l’economia i la democràcia de la República Federal d’Alemanya durant el període de postguerra. Aquesta fortalesa del marc era la resposta al record col·lectiu dels alemanys d’una hiperinflació, una moneda que va caure en picat i una implosiva República de Weimar que van preparar el terreny per als nazis. Per a Kohl, l’euro i una perspectiva europea comuna seria la nova àncora per a la nova Alemanya. El Tractat de la Unió Europea (el Tractat de Maastricht) en seria l’expressió legal, institucional i política europea.

Posteriorment van arribar els tractats d’Amsterdam i Niça, l’intent fracassat del Tractat Constitucional i, finalment, el Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor l’1 de desembre. Tant cadascun d’aquests tractats com el conjunt de tots ells representen un període de vint anys d’ajustament a les conseqüències de la caiguda del mur de Berlín. Així mateix, reflecteixen la naturalesa gradual de la integració europea i la dificultat de consensuar equilibris polítics delicats, especialment quan cada una de les ampliacions successives s’afegia a la diversitat de la Unió Europea i als problemes per obtenir unanimitat. Des de la seva concepció fins al seu naixement, el que finalment ha emergit com a Tractat de Lisboa ha estat el més difícil, però no el més ambiciós, de tots els tractats de les últimes dues dècades, i la seva adopció marca un tombant en la política de la UE. Aquest tractat ha requerit una gran despesa de capital polític i ha estat un exercici que no es repetirà fins d’aquí a molt temps. Els canvis de tractat que es puguin fer en el futur seran probablement més específics i menys genèrics, cosa que en part ja preveuen les estipulacions del mateix Tractat de Lisboa.

Amb el nomenament de Herman van Rompuy a la presidència del Consell Europeu i de la baronessa Cathy Ashton com a alta representant de Política Exterior, el nou personal i la nova arquitectura de la UE ja estan constituïts i llestos per posar-se en marxa, subjectes a les properes sessions del Parlament Europeu. Després d’anys de demora, finalment la UE s’ha alliberat de la necessitat d’ocupar-se de qüestions de disseny i ja pot centrar-se en qüestions d’implementació. Ara ve un període d’aprenentatge basat en la pràctica, tot i que la magnitud dels reptes interns i globals que afronta la UE requereix un sentit d’urgència en tots els fronts.

La rendició de comptes democràtica del sistema millorarà enormement a través del nou paper dels parlaments nacionals i l’increment de competències del Parlament Europeu, que és d’esperar que farà el màxim ús dels seus nous poders. Un dels aspectes positius i innovadors que ha estat útil als europeus en el passat ha estat el mètode comunitari de presa de decisions que preveia una Comissió forta que perseguís l’interès comú europeu. L’esborrany del Tractat de Lisboa proposava una Comissió més reduïda amb menys d’un membre per estat per reforçar precisament aquest sentit d’un objectiu comú europeu. Tanmateix, el preu que s’ha hagut de pagar perquè Irlanda convoqués un segon referèndum ha motivat la restauració d’un comissari per estat i ha alterat l’equilibri institucional acuradament reconstruït, amb la qual cosa es corre el risc d’enfortir el feixuc intergovernamentalisme de la UE.

Com a antídot, és necessari que la nova Comissió mostri un fort convenciment que la seva missió és política i no purament administrativa. Aquest òrgan haurà de desenvolupar una relació de treball sòlida amb el Parlament Europeu com a aliat estratègic natural, tot i que no per això menys crític, i nous mètodes i estructures per connectar amb els parlaments nacionals. Tenir conviccions europees i el coratge de promoure-les serà crucial per assegurar-se el suport del Parlament Europeu. Alhora, trobar l’equilibri just entre les aspiracions polítiques i la capacitat d’actuació serà vital per tenir credibilitat davant del Consell Europeu.

Com consolidar la fràgil recuperació econòmica, com restaurar la credibilitat dels sistemes bancari i financer, com aprofitar el nou èmfasi en una economia baixa en carboni per garantir un creixement sostenible, com configurar una estratègia pressupostària adequada als objectius futurs i com innovar la política social i econòmica per crear els llocs de treball del demà, seran les qüestions que dominaran el debat sobre les polítiques internes. D’altra banda, fer valdre el pes de la UE en el món pel que fa a polítiques comercials, de desenvolupament i de seguretat serà el repte principal de la política externa després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. La clau de l’èxit raurà en un nivell d’ambició que intenti fer prou coses bé i en profunditat en comptes de fer-ne moltes malament i de manera superficial.