Una dimensió econòmica

L’economia europea ha estat fortament colpejada per la crisi. Relativament, ho ha estat més que els Estats Units.  Alguns països –Irlanda, el Regne Unit i Espanya– han patit, a més de la crisi financera, un cop molt fort a causa del boom desaforat dels preus de les vivendes. Alemanya s’ha vist molt afectada per l’ensorrament del comerç internacional. D’una manera o altra, tot Europa ha vist disminuir el ritme del creixement fins a registres força negatius, al mateix temps que s’ha produït una pujada molt important de l’atur com una de les pitjors conseqüències de la crisi.

Les perspectives van começar a millorar a partir de l’estiu passat. El tercer trimestre, tant la zona euro com el conjunt de la Unió Europea van registrar un creixement positiu intertrimestral, del 0,4% i 0,2% respectivament. S’espera que aquesta tendència a l’alça es confirmi el 2010, encara que sigui a un nivell relativament modest d’entre l’1% i l’1,5%.

Es pot dir, doncs, que el pitjor de la crisi a Europa sembla que ha passat. Però ens enganyaríem si creguéssim que el canvi de decorat serà ràpid i que podrem oblidar fàcilment el que ha significat aquesta crisi. Com als Estats Units i a la resta del món, a Europa haurem de superar molts traumes i moltes ferides. Així, la situació del mercat de treball tardarà força temps a esdevenir satisfactòria; l’endeutament dels governs a causa dels programes de suport financer i de l’activitat econòmica en general colpejaran durant molts anys famílies i empreses.

Si la crisi ha posat de relleu les mancances de la integració europea, la recuperació ha de ser un al·licient per destapar-ne el potencial. Com ha passat sempre que hi ha hagut un xoc extern, els països de la Unió Europea han tendit a seguir, abans que tot, el seu propi interès. És normal que les emergències facin mirar endins i buscar la força a partir de la pròpia realitat nacional.

Aquesta constatació no hauria de menysprear els aspectes positius de col·laboració europea que s’han mantingut vius durant la crisi i que han culminat amb els darrers tràmits del Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el primer dia de desembre de 2009.

Crec que la recuperació d’Europa, que ja ha començat, adquirirà força en la mesura que els països europeus sumin esforços. És a dir, la recuperació dels nivells de prosperitat del passat serà possible si, com aleshores, es crea un verdader esperit de cooperació, que la tempesta ha danyat, però no destruït. Per exemple, un dels reptes més importants és el d’endegar un sistema financer i bancari renovats i capaços d’alimentar, de manera sana, el creixement futur de l’economia europea. És evident que aquest repte només es pot enfocar des d’una plataforma de forta col·laboració. I el mateix es pot dir de la lluita contra l’atur i els desajustos fiscals, per citar dos temes urgents.

El progrés futur d’Europa també estarà fortament lligat amb la flexibilització de l’economia i, més generalment, de les relacions socials –per exemple laborals– que en formen el seu teixit bàsic. Els nivells d’atur a la zona euro han estat massa elevats (al voltat del 7%) fins i tot durant el període de fort creixement d’abans de la crisi. Necessitem una gran flexibilització dels mercats si volem portar el nostre atur al nivell, més baix, dels Estats Units i del Japó en temps normals.

La lliçó més important que hauríem de treure’n, de cara a les perspectives econòmiques d’Europa, és que ni el més fort dels ciclons des dels anys 30 ha aconseguit destruir el teixit social, polític i econòmic europeu i tampoc la integració. Això parla molt favorablement del que s’ha assolit fins ara, però també exigeix que per mantenir-ho es portin a terme les reformes que treguin a Europa d’una certa autocomplaença sempre latent.