L’esperit d’Europa

La qüestió clau és determinar si Europa és una comunitat espiritual, tal com la imaginava Edmund Husserl, o bé és una conjunció d’interessos estatals. De fet, la disjuntiva no és excloent. Podria ser una cosa i l’altra, però solament hi ha futur si Europa és un projecte que transcendeix els interessos de mercat, les estratègies militars i els pactes polítics.

Els grans pensadors del present ens ho han recordat, cadascú a la seva manera. Edgar Morin i George Steiner reivindiquen la vella Europa i la imaginen com una entitat que transcendeix els límits territorials, com un àmbit del món que té propostes a fer al conjunt de la humanitat. Jürgen Habermas la imagina com una comunitat ideal de diàleg, com un lloc en el qual és possible resoldre les tensions mitjançant la paraula i en el qual els valors de la Il·lustració –com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la separació entre el poder polític i el religiós– poden garantir un futur en pau.

Si realment desitgem que Europa tingui un paper rellevant en el segle XXI, que tingui una veu clara i nítida en els grans debats mundials, cal que recuperi les seves arrels, que en faci pedagogia i, a més a més, les sàpiga projectar a tot el món. Europa viu col•lapsada, atemorida, en certa manera, acomplexada, entre potències espirituals que creixen amb força i es projecten més enllà dels seus límits territorials. Potser és excessiu referir-se a un xoc de civilitzacions, però també és ingenu pensar que Europa és aliena als fluxos migratoris i a l’arribada de valors i d’estils de vida que són externs a la seva naturalesa.

L’esperit d’Europa és un híbrid diacrònic que s’ha anat forjant narrativament al llarg d’una història d’encontres i de topades, de patiments i de moments lluminosos. L’esperit d’Europa no és fix, ni estàtic. Es mou, es transforma, adopta noves expressions en virtut dels fluxos de masses, però mentre és viu, batega, genera noves creacions i realitzacions. Ningú no el pot convertir en patrimoni seu, però cal ser conscient de quina és la seva substància a fi de transmetre’l a les futures generacions. Ser europeu no és, tan sols, viure en un racó de món; és participar d’una idea de ciutadania, és compartir uns valors, és apostar per la racionalitat i per la crítica.

D’una banda hi ha l’americanisme que guanya terreny. No és només una qüestió gastronòmica o cinematogràfica. Els arquetips, els models i els estils de vida nord-americans es fan cada cop més presents en la nostra quotidianitat. No serveix de res amagar o infravalorar aquesta influència. També és ridícul i irrisori practicar un antiamericanisme a la defensiva i no reconèixer els valors inherents a aquesta cultura. D’altra banda, creix de manera preocupant l’islamisme. L’islam no és l’islamisme, tot i que massa sovint la islamofòbia que patim des de l’11-S ho posa tot en el mateix sac. És preocupant el creixement d’un islamisme que infravalora els drets civils de la dona i que, en cas que s’estengui, podria comportar un greu retrocés de les llibertats conquerides amb sang, suor i llàgrimes durant els dos últims segles.

A més de l’americanisme i de l’islamisme, hi ha una nova influència que està prenent forma a Europa: la que prové de la civilització oriental. Creix l’interès per les savieses de l’Extrem Orient, en particular pel budisme i per les seves tècniques de pacificació de l’ànima. Europa queda enlluernada per aquestes savieses, perquè és incapaç de pouar en la seva pròpia història espiritual i de furgar en la riquesa que reposa en les biblioteques i en els monestirs. Els joves se senten fascinats per les belles veritats de l’Extrem Orient, però desconeixen les Confessions de sant Agustí, la regla de sant Benet o els exercicis espirituals de sant Ignasi. També ignoren el Zaratustra de Nietzsche i el Manifest del Partit Comunista. No es tracta de desmerèixer cap tradició, però sí que cal recuperar la força espiritual d’Europa, aquell tremp que ens ha fet ser com som, que ha aixecat petites esglésies romàniques, però també grans catedrals gòtiques, que ha fet possible enormes revolucions i transformacions socials.

No es pot desmerèixer la riquesa inherent a les tradicions foranes i, menys encara, en un espai com el nostre en el qual la llibertat de pensament, de creences i d’expressió és una conquesta històrica que s’ha guanyat a pols i que hem de ser capaços de projectar en el conjunt del món. Europa és lloc d’acollida, espai de recepció i de convivència.

Europa pateix un complex de culpa, una espècie de remordiment històric, com a conseqüència de la colonització i dels estralls que arreu del món ha causat l’eurocentrisme. Reivindicar, però, els valors d’Europa, la bella conjunció de Grècia, de Roma i de la Il•lustració no significa ressuscitar d’entre els morts l’eurocentrisme, ni la pretesa superioritat moral i política d’Europa. Molts il•lustrats van errar estrepitosament a l’hora de pensar Europa, van caure en la prepotència i en l’oblit de les cultures minoritàries, van legitimar intel·lectualment l’exportació del model més enllà de les fronteres laminant els substrats culturals i religiosos. Cal fer net i depurar aquests tics i prejudicis que també ens van llegar els Aufklärer. Ens cal reconèixer els errors del passat, demanar perdó per aquelles atrocitats que es van cometre en nom de la igualtat, de la llibertat i de la fraternitat. Dient-ho com els pensadors de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, ens cal una crítica de la Il·lustració.

El patrimoni espiritual d’Europa no és unívoc, sinó plural; no és solament cristià, però també és cristià. La cultura bíblica ha deixat rastre en les creacions europees i, de manera particular, les tres grans tradicions religioses hereves d’Abraham: el judaisme, el cristianisme i l’islam. En aquest esperit d’Europa hi ha el Renaixement, el gir copernicà i l’Aufklärung, però també hi ha el mal, la barbàrie, les atrocitats, els genocidis i les neteges ètniques. No podem oblidar ni amagar aquesta herència dolorosa que forma part de l’esperit d’Europa. La memòria de les víctimes, del mal radical, per dir-ho amb la bella expressió de Kant, no pot, ni ha d’esborrar-se. També forma part de l’esperit d’Europa.

L’ànima d’Europa, això que els romàntics en dirien el Geist de la cultura europea es juga en el terreny de la memòria, dels valors que som capaços de comunicar i de projectar i, sobretot, del sentit de pertinença que hem de crear per tal d’unir i de cohesionar la diversitat de ciutadans que en formem part. Som distints i procedim d’històries divergents, però Europa cal que defineixi públicament els seus valors col·lectius i que en faci pedagogia cap endins i cap enfora. Cal que ens sentim orgullosos de formar part d’aquesta unitat espiritual, política i ètica i cal que no ens cansem mai de defensar els valors essencials que la configuren. Com diu Edmund Husserl, el pitjor perill d’Europa és el cansament, la fatiga, l’escepticisme, la desil·lusió, o pitjor encara, el cinisme. El cinisme no crea res i rebenta tot el que comença a néixer.

Les civilitzacions només tenen futur si es regeneren una vegada i una altra sense perdre la memòria del passat, amb el record viu del llegat que les ha fet ser com són.