Diversitat i ciutadania a Europa

La qüestió de la diversitat, tant com la de l’homogeneïtzació, està estretament relacionada amb la qüestió del vincle social. Cap societat no pot estar basada en una concepció totalment oberta de la diversitat. Així mateix, tampoc no pot ni ha d’estar basada en una concepció tancada de l’homogeneïtat en la constitució del vincle social. En cada societat hi ha homogeneïtat i diversitat; la qüestió és com articular aquestes dues dimensions.

Vivim una època de globalització econòmica, comercial i financera que genera un procés de globalització de les cultures, un encontre de les identitats a escala mundial. Aquests encontres identitaris poden ser enfocats cap al diàleg o bé cap al xoc de les cultures o de les civilitzacions. Els «encontres-xoc» impliquen un rebuig de la diversitat, el conflicte entre identitats i, a la fi, la guerra per la dominació, mentre que els «encontres-diàleg» són molt més complexos. Impliquen, primer, un acord sobre les condicions mateixes del diàleg, és a dir, sobre el que en ell hi ha en joc: els drets humans, el respecte per la igualtat real dels gèneres, els drets de les minories, el dret a la vida privada i a la igualtat professional, i les fórmules per transformar els drets formals en drets reals (paritat, etc.). I, en segon lloc, impliquen un acord sobre la finalitat del diàleg; no s’han de limitar a una acceptació de les diferències assumides i inalterables, sinó que ha de tractar-se d’una voluntat de construir un espai comú de valors, o sigui, d’adhesió a aquests principis i normes comunes.

Tot això significa, segons el meu parer, que la diversitat només té interès si desemboca en la universalitat. Actualment, tant les societats com els individus estan dominats per les identitats múltiples; la qüestió consisteix a saber com conviuen aquestes identitats. Segons això, prendré l’exemple de les identitats confessionals. Hi ha dues maneres de gestionar-les positivament.

D’una banda, el vincle social es basa oficialment en la pertinença a una religió o confessió dominant. És el cas de la major part de les societats catòliques i de totes les societats musulmanes. En aquestes condicions, les noves religions que apareixen, en particular les que estan relacionades amb els fluxos migratoris, estan considerades com minories confessionals, els drets de les quals mai no són equivalents als de la majoria confessional. Per exemple, es considerarà normal la utilització de les campanes per cridar els fidels cristians a l’oració, però es prohibirà la crida amb micròfon del muetzí dirigida als practicants musulmans. Aquesta situació posa en evidència una gestió de la diversitat des de l’enfocament majoria/minoria, i més fonamentalment dins d’una societat religiosa que s’assumeix com a tal.

D’altra banda, els valors que estructuren les societats superen els valors religiosos; són els valors humans i dels ciutadans els que reconeixen la igualtat en drets i deures a totes les confessions col•locades en el mateix pla. Això significa la privatització de la confessió, la qual es limita a l’esfera privada, en el marc de la societat civil. En aquestes condicions, en la societat es reconeixeran els mateixos drets a totes les religions, però s’exigirà de totes elles que respectin els valors socials comuns de caràcter públic que estiguin per damunt de les creences religioses i que respectin també els que no són creients. Per tant, les esglésies i les mesquites tindran els mateixos drets, i la crida a l’oració es convertirà en un assumpte no de drets sinó de tolerància. Cada societat buscarà un acord per gestionar aquesta tolerància de manera secular. Dit d’una altra manera, la diversitat es gestionarà en el marc d’una societat secularitzada, basada en la separació de l’espai públic i el privat.
 
Aquesta situació no és abstracta. El referèndum, a Suïssa, sobre els minarets l’ha posat en evidència. I la qüestió és que Europa no té –i no podrà tenir– una posició comuna sobre l’assumpte. Cada societat europea haurà de gestionar el desafiament de la integració de l’islam en el marc d’una societat que tindrà com a cultura confessional de fons el cristianisme. Però Europa, hereva dels valors de llibertat i de tolerància, en trobarà la solució. Perquè, precisament, no hi ha altra solució que el respecte a la tolerància si volem seguir vivint en el marc de l’estat de dret.