Arrels que separen, arrelaments que uneixen

En general, la decisió que pren la persona que es veu empesa a emigrar de casa seva és una aposta de futur. Allò que força la decisió és una expectativa de millora del seu futur personal i laboral, del de la seva família. Combina la pèrdua d’esperança en allò que creu que li pot donar el propi país amb la confiança en les expectatives de tenir més oportunitats en el lloc de destinació. Hi ha altres causes per a les migracions, com les polítiques, que busquen refugi mentre no es pot retornar. Els exilis són un temps d’espera i es construeixen sobre la provisionalitat, que és el que els fa suportables. Però en les migracions de tipus econòmic, ni que d’entrada hi pugui haver una vaga idea d’un retorn després d’haver fet fortuna, el fet és que si l’aventura no fracassa, el retorn és ben improbable i es tarda molt poc a tenir-ne consciència.

És per aquestes circumstàncies que qualsevol projecte personal d’integració a la societat de destinació va lligat a l’èxit, a la satisfacció de les expectatives i, en conseqüència, a la participació en l’ambició de futur d’aquesta nova societat. El punt de partida, els orígens i la nostàlgia d’allò que s’ha abandonat només poden ser superats si es poden substituir per la participació en la construcció d’una destinació i en la il·lusió per arribar-hi. Si de l’enorme cost emocional d’una migració, sovint amb risc per a la integritat física, només se n’obtenen avantatges materials, és difícil que se superin la nostàlgia i el sentiment de pèrdua. Per això, és fonamental sentir-se vinculat a un guany superior que no pot ser estrictament econòmic, sinó vital: el propi futur de realització professional, el futur dels fills, l’obertura a una cultura plural, la incorporació a un projecte de transformació col·lectiva...

Si això és d’aquesta manera, llavors ens cal concloure que tot procés d’arrelament té a veure amb allò que promet el futur. L’objectiu de cohesió social, per tant, no pot passar per la conservació artificiosa del passat, d’unes «arrels» trasplantades, d’un suposat «respecte pels orígens», sinó de la capacitat d’incorporació a un projecte col·lectiu, i d’aquest procés d’incorporació en direm arrelament. Perquè les arrels no ens vinculen amb el passat, sinó amb el futur. Les arrels són el futur. Al passat hi ha unes llavors que es propaguen a través de diversos tipus de diàspores que els faciliten l’arrelament. Si arrelen, tenen futur; si no, moren.

El punt més interessant de la metàfora de l’arrel entesa correctament –és a dir, orientada al futur, no pas al passat– és que és vàlida no tan sols per a qui ha fet l’esforç migratori, sinó també per a l’autòcton que necessita acomodar-se als canvis socials que li arriben i que també té el desafiament d’incorporar-se a un projecte col·lectiu de futur. És a dir, que mentre les pensem com a dipòsit del passat, les arrels separen, però si les considerem en el seu paper viu, com a garantia de futur, és a dir, si pensem en el procés d’arrelament, llavors les arrels vinculen autòctons i nouvinguts.

A Catalunya, en definitiva, el bon encarrilament del darrer desafiament migratori passa, com així ha estat històricament, per ser capaços de bastir un projecte nacional prou ambiciós com per aconseguir que tots els esforços d’acomodació que es demanin al conjunt dels catalans, antics, nous i novíssims, es vegin compensats per les oportunitats que el país ens ofereixi en igualtat de condicions.