El futur de la immigració a Catalunya: crisi econòmica i demografia

La crisi econòmica està deixant un important peatge en forma d’augment de l’atur i de destrucció d’ocupació. Entre el quart trimestre del 2007 i el tercer del 2009, que són les darreres dades disponibles, s’han perdut un total de 350.000 llocs de treball, amb comportaments relatius similars de natius i immigrants. Tanmateix, la taxa d’atur de la immigració s’ha situat molt per sobre de la dels natius, a l’entorn del 28% en el tercer trimestre del 2009, enfront del 15% dels nascuts a Catalunya, i reflecteix augments dels actius de la immigració (si més no fins al final del 2008) i estabilització, i caigudes posteriors, de la mà d’obra nativa. En aquest context, incorporar una valoració objectiva de per què els immigrants estan aquí, quina ha estat la seva contribució al creixement i quines seran les necessitats de Catalunya les properes dècades, és imprescindible. Respondre aquestes qüestions ens ha de permetre no perdre la perspectiva, en uns moments especialment complexos.

Per què la immigració? La resposta és simple: el país va començar a reduir la seva taxa de natalitat a mitjan anys setanta i, vint anys després, generacions molt menys nodrides van començar a arribar al mercat de treball: des d’una entrada propera a les 100.000 persones abans del 1995 fins a les escassament 50.000 del 2000 en endavant. Aquesta és la base material sobre la qual s’ha bastit l’entrada d’immigrants: una oferta de treball insuficient per atendre la demanda del país.

El segon aspecte a destacar és el de la contribució de la immigració al creixement econòmic durant la dècada del dos mil i fins la crisi. Una estimació conservadora la situaria al voltant del 40% del creixement del PIB. Això vol dir que gairebé la meitat de l’augment de la renda de Catalunya entre el 2000 i el 2007 la va generar la immigració. A més a més, l’augment del PIB no ha beneficiat de la mateixa manera els natius i els immigrants, de forma que, mentre que els primers han presentat increments importants en la renda per habitant, en els segons el procés ha estat el contrari. Addicionalment, el saldo fiscal de la immigració (allò que reben del sector públic en relació amb allò que paguen) és clarament favorable als natius, atesa la seva distribució demogràfica.

Finalment, la davallada demogràfica dels natius continua progressant en la piràmide de població. La caiguda de la seva natalitat ha continuat fins a l’actualitat i, per tant, el futur de l’oferta del mercat de treball dels propers vint anys ja està escrit. Però és que, a més a més, a partir del 2015, i amb més intensitat des del 2020, comencen a jubilar-se les nodrides generacions corresponents als baby boomers, els nascuts entre el 1955 i el 1975, aproximadament. De manera que, als potencials problemes de l’oferta de treball, s’hi sumen, a partir del 2015, les necessitats derivades de l’atenció a les pensions i, en general, al sistema de benestar social.

La immigració ha arribat perquè el país l’ha necessitada. Un país que va decidir, i continua decidint, no tenir fills, va decidir fer una crida a la immigració. I en les properes dècades la continuarem necessitant. Caldria incorporar aquests aspectes al debat actual.