Esport i espectacle

De les diferents funcions que s’atribueixen a la pràctica de l’esport, com ara les relacionades amb la preservació de la salut, la contribució a la formació integral de l’individu o el seu paper com a factor d’integració social, la que fa referència a la seva dimensió com a espectacle públic no és la menys important, i és a la que ens referirem a partir d’ara, vista, però, des de la perspectiva de l’organitzador d’un esdeveniment esportiu.

És cert que avui els conceptes d’esport i d’espectacle van cada cop més lligats, entenent el concepte d’espectacle com aquella activitat capaç d’atraure l’atenció de les persones o d’influir en el seu estat d’ànim, sigui amb sorpresa, alegria, dolor... Aquesta vinculació deriva d’un fet: l’assistència de persones que contemplen l’acte esportiu.

On més s’ha desenvolupat aquest concepte és, sens dubte, en allò que coneixem com esport professional. L’adjectiu professional explica aquí que hi ha persones que, amb diferents funcions o responsabilitats, aconsegueixen que la pràctica esportiva sigui vista pel màxim nombre de persones possible. Aquest és, sens dubte, l’objectiu final de tota organització esportiva.

Buscar les causes que expliquen que l’esport sigui tan propens a convertir-se en espectacle requereix admetre que té elements molt apropiats, como poden ser, entre d’altres, la idealització de l’atleta i la identificació de les persones comunes amb ell; la possibilitat, almenys teòrica, d’emular-lo; la incertesa de l’esdeveniment esportiu, sense trama ni resultat predeterminat; la seva gran democratització com a conseqüència de l’atracció de masses, i la consegüent possibilitat de ser un element de discussió entre la gent –i no només el públic–, transcendint així la frontera local i temporal de l’esdeveniment.

Amb aquests antecedents resulta més fàcil esbrinar com el gestor professional ha d’enfocar l’organització de l’esdeveniment esportiu, sigui un esdeveniment singular, com és el cas de la Final Four de l’Eurolliga de bàsquet, o una sèrie regular i programada d’esdeveniments com és una lliga.

Si bé en el passat hi havia una tendència clara cap a l’endogàmia del «món de l’esport», on el purisme tècnic establia un mur de conservació de les essències del joc, avui la realitat és ben diferent i les pràctiques i les tendències del management han canviat d’una manera radical.

Avui els organitzadors hem de convèncer la resta de protagonistes (els clubs, els directius, els entrenadors, els jugadors, els àrbitres...) que la nostra activitat té un únic destinatari: l’aficionat –el consumidor d’aquest producte que avui és l’esport professional, perquè l’esport espectacle compleix bàsicament una funció d’entreteniment social.

Les conseqüències són dràstiques i afecten tots els àmbits de l’esdeveniment. Les regles tècniques en general, però especialment en el bàsquet, evolucionen cap a allò que l’espectador vol veure, «el més vistós», allò que és tècnicament excel•lent, i miren de protegir aquells esportistes que tenen el talent de fer-ho. Totes les modificacions tècniques del bàsquet van cap a aquesta direcció: allunyament de la línia de tres punts a 6,75 metres, protecció radical del jugador atacant en diverses zones de la pista, càstig dels contactes, etc.

Des de la creació de l’Eurolliga de bàsquet hem adaptat al públic els sistemes de joc i els calendaris de les competicions: més drama, més tensió, menys regularitat i més KO; evitar coincidències en el calendari amb altres esdeveniments esportius; designació de dates i seus de les finals, i un llarg etcètera.

Però, sobretot, i duts per les tècniques del màrqueting que han progressat sense precedents en l’àmbit esportiu, hem desenvolupat una sèrie d’eines que permeten arriar massivament l’audiència: a qualsevol hora, des de qualsevol lloc i en tots els suports possibles.

Els mitjans de comunicació i la tecnologia han estat els nostres còmplices en aquest canvi. Han permès que puguin donar-se tots els elements del concepte espectacle, apropant així l’esdeveniment al públic, que no només el contempla: el viu! La innovació en el nombre i la posició de les càmeres, els llums, els replays, la interactivitat, el grafisme, el pre i el postpartit, l’accés dels mitjans als vestidors són només algunes de les moltes eines que utilitzem en l’Eurolliga de bàsquet per aconseguir aquesta complicitat amb el nostre espectador/consumidor.

I malgrat que l’emoció de la presència física encara és insubstituïble, podem afirmar que l’esdeveniment esportiu arriba a l’espectador amb menys filtres i d'una manera més natural gràcies a l’alta definició, la visualització 3D i el so live, i li permet sentir quasi les mateixes emocions. El futur de la tecnologia ens anticipa, admetent que no serà mai exactament igual, que cada vegada hi haurà menys distància entre la presència directa i l’espectador fora del camp, i així s’hauran enderrocat també les limitacions físiques.

És innegable que tot el que he esmentat anteriorment no es pot aconseguir sense el seu protagonista, que no és altre, evidentment, que l’esportista. Avui l’esportista ha entès que l’excel·lència i el reconeixement públic estan donats, sens dubte, per la seva actuació en el parquet i la seva determinació a superar reptes, però també per la seva dimensió humana i per la seva capacitat de ser apreciat pels aficionats. En tota estrella el talent i els sentiments van units, i només les estrelles es fan un espai en el cor de les masses d’aficionats.

En definitiva, crear un espectacle esportiu no té com a objectiu, segons el meu parer, generar més ingressos per drets de televisió, patrocinadors, llicències, entrades, etc. En una activitat econòmica com l’esport professional o l’esport espectacle, on el que es genera econòmicament s’inverteix o es gasta en la mateixa activitat, els recursos serveixen per posar els mitjans necessaris per oferir el millor espectacle als nostres espectadors, on sigui que estiguin.