Esport i potència econòmica

No hi ha dubte que el futbol mou fronteres i muntanyes. Però no només l’esport rei constitueix el focus d’atracció de milions i milions de persones avui dia. Altres disciplines esportives, com ara el tenis, el golf o el bàsquet, s’han convertit en autèntiques màquines de negocis. I és que l’esport ha deixat de ser aquella expressió d’exercici físic entre amics, amb competicions més o menys rudimentàries, per anar adquirint cada vegada més carta de naturalesa, convertint-se en un fenomen mundial i que concita l’expectació de tothom.

En l’actual concepció econòmica de l’esport, sens dubte, hi ha un nom propi que al seu dia va saber veure quina seria la direcció cap on hauria d’encarrilar-se la indústria de l’esport: deixar de ser una activitat merament aficionada o «amateur», com prefereixen dir els puristes, i entrar en la faceta professional. Joan Antoni Samaranch va deixar la seva empremta quan es va posar al capdavant del Comitè Olímpic Internacional (COI), transformant el format dels Jocs Olímpics per convertir-los en una manifestació extraordinària on tots els pobles estiguessin representats, i ambientant-los en una faceta comercial fins aleshores desconeguda.

Dos factors determinants intervenen en el despuntar econòmic de l’esport. D’una banda, la televisió, que s’adona que les màximes audiències es donen coincidint amb retransmissions d’espectacles esportius, amb projecció transnacional sense conèixer límits ni barreres, amb aquella expressió tan peculiar de l’esport on qualsevol disciplina parla per si mateixa, sense necessitat de fer servir llengües ni idiomes. L’esport, d’altra banda, constitueix un acte de reafirmació de valors patris i la competència entre països s’erigeix en una sana rivalitat on el dèbil, econòmicament parlant, és capaç de derrotar la gran potència econòmica. Els valors dels esportistes, l’esforç, el treball en equip, la superació de registres, les actituds sanes i en ocasions heroiques, els comportaments edificants, comprovar com persones procedents d’estrats socials baixos o marginats accedeixen a posicions de relleu gràcies a la seva carrera, per més que els temps canviïn, suposen una referència que no es pot obviar i a la qual qui més qui menys presta la deguda atenció. Flueix aleshores el factor comercial envers el món de l’esport, amb la complicitat televisiva.

El fenomen televisiu, per tant, s’uneix al fenomen esportiu. L’un té necessitat de l’altre, com el segon del primer. D’aquesta manera, rere el camí obert pel COI, les grans organitzacions esportives, com la FIFA, la UEFA o la Federació Internacional de Tenis, n’han seguit les petjades en el pla internacional. Avui, per exemple, la salut econòmica i financera d’aquestes institucions és imponent. Han sabut organitzar adequadament una sèrie de competicions, que han embolicat en uns estoigs comercials de primer ordre, amb pocs socis que actuen no ja com a patrocinadors exclusius dels Mundials de futbol, l’Eurocopa, la Lliga de Campions, la Copa Davis…, sinó també com a partners d’aquestes institucions. S’ha imposat el màrqueting, que és una altra gran pota sobre la qual se sosté el món econòmic de l’esport. I les grans marques han d’estar al costat d’aquests certàmens, a tocar i a dins, per continuar esgrimint aquesta notorietat que les situa en el liderat. I això es tradueix en vendes, en beneficis, però també en patrocinis que comporten una mena de devolució envers el món de l’esport per tot allò que els dóna.

Les dades econòmiques del recent Mundial celebrat a Sud-àfrica, amb el triomf de la selecció espanyola, que n’ha tingut la columna vertebral en jugadors catalans o fets en aquesta terra, parlen per si mateixes. Per al període 2007-2010, que representa el projecte plurianual de la FIFA que es plasma en el Mundial de Sud-àfrica, els ingressos meritats per la FIFA s’eleven a 3.454 milions de dòlars, per sobre dels 3.200 milions pressupostats, i dels quals el 31 de desembre de 2009 s’havien recaptat 2.766 milions. Pràcticament la totalitat dels ingressos que genera la FIFA procedeixen de l’organització del Mundial, i la principal font, és clar, són els de televisió. Després, els ingressos procedents de màrqueting marquen el pas ferm de la FIFA, com en la UEFA, combinant diversos estatus: el de soci FIFA, amb aportacions més elevades; el de patrocinadors de la Copa Mundial de la FIFA; el dels promotors nacionals; el de les transaccions de valors en espècie; el de les comissions sobre vendes...

L’esport, en definitiva, enfila un camí cada vegada més comercial o, millor dit, més econòmic. L’economia de l’esport fa tot l’efecte de ser una nova línia d’estudi que en un país com aquest, Catalunya, té un futur per davant molt apassionant. Perquè Catalunya és bressol i llar de l’esport. De vegades, aquí, ens entestem que s’instal•li indústria pesada i multinacional. Només cal que mirem al nostre voltant per adonar-nos que un dels grans actius que té Catalunya, l’esport, potser no el sabem explotar econòmicament com convindria.