Calendari d’activitats

Activitats de Jordi Pujol Activitats pròpies Activitats recomanades

Pròximes activitats

Participa-hi
Subscriu-t'hi
Butlletins

Privacitat

Col·labora-hi

EL MÓN DE L'ESPORT
7
EL MÓN DE L'ESPORT
7

ARTICLE

L’esport i els valors

Isidre Esteve
Article / 15 de juliol de 2010

A través de la seva experiència vital, Isidre Esteve explica el potencial de l’esport per al desenvolupament de valors socials i personals.



Sóc l’Isidre Esteve, com alguns de vosaltres ja sabeu un pilot de motos d’aquells que la gent veu per la televisió creuant el desert i les sabanes de l’Àfrica, és a dir, vivint la gran aventura del Dakar. Al darrere, però, de les imatges que veiem com a espectadors durant la competició hi ha el sacrifici, l’esperit de superació i el patiment dels entrenaments, i al darrere dels grans esportistes hi ha tot un equip de persones, que sovint passa desapercebut.

Jo sóc d’un petit poble lleidatà anomenat Oliana, més conegut pel seu pantà que per la seva tradició esportiva. A la meva família mai ningú no s’havia dedicat a practicar cap esport, però de ben petits els nostres pares ens van inculcar la cultura del treball i de l’esforç; tots col•laboràvem en l’economia familiar i tots havíem de guanyar-nos les garrofes. El meu primer contacte amb el món del motor va ser fruit del fet que els meus pares, com que vivíem força apartats del poble, em van aconseguir una petita moto per poder anar a l’escola. Tot i que en aquells moments només ho vaig veure com una eina, a poc a poc en vaig anar descobrint la màgia.

Prop de casa nostra se celebra una prova, ja clàssica, de motos: l’Enduro del Segre. Recordo que m’agradava observar aquells pilots. En ells veia la llibertat, el gaudir del que un fa; veia aquella roba de pilot, els cascs, les botes, unes motos que semblaven no tenir límits... Els admirava. Després de la cursa, molts d’ells venien a recuperar les forces al restaurant que teníem a casa. Aleshores els havia de servir el dinar i mentrestant escoltava les seves anècdotes sobre la cursa... Jo volia ser un d’ells, encara que només fos per un dia.

Tot i que em va costar una forta discussió amb la família –en un negoci familiar tothom és necessari i no hi ha temps per a un mateix, i menys per anar de curses!–, aquest moment va arribar. Amb l’ajut d’uns amics i amb el compromís de tornar a casa a l’hora de servir els dinars, vaig poder realitzar aquell somni i participar a la cursa. No sé si va ser la casualitat o les presses per tornar a casa ràpid i no fer enfadar més els pares, però el fet cert és que vaig guanyar i, a partir d’aquí, tot va venir molt ràpid.

Als divuit anys, moment en què ja podia prendre decisions, vaig començar a entrenar seriosament per a la competició. Malgrat que no m’hi podia dedicar al cent per cent perquè havia d’ajudar a casa, sí que vàrem arribar a un acord amb la família per poder-ho compaginar tot.

Jo sempre he estat un esportista especial: per poder arribar on els altres, havia d’entrenar molt més, ja que era menut i sense massa talent, i havia de fer llargs desplaçaments a d’altres municipis perquè en el meu no teníem ni gimnàs ni piscina. Però a mi, això, no em feia res, ja que començava a guanyar diners fent allò que havia somiat des de petit. No era un sacrifici haver de fer hores i hores de moto per poder millorar la tècnica de pilotatge, ni tampoc no ho era haver de fer dures sessions de gimnàs per aconseguir un millor condicionament físic i poder dominar la moto i la competició. Estava lluitant pel que més volia, valia la pena! Penso que quan una cosa et costa tant i t’hi deixes tant, quan per fi l’aconsegueixes, aprens a gaudir-la en cada moment, la valores i la gaudeixes molt més.

Per fi, després de moltes negociacions i ajuts, vaig poder realitzar un altre somni: anar al Dakar. Aquesta cursa ha estat per a mi com una escola, m’ha ensenyat tantes coses que mai no me’n podré desvincular. Descobrir el continent africà, els seus paisatges, les seves olors, els seus colors i, sobretot, la seva gent, em va fer veure les coses d’una altra manera, em va marcar per sempre. Allà les persones no tenen res, viuen amb el que és indispensable per sobreviure, una gran majoria no té ni aigua corrent, ni llum, ni cotxe, ni una nevera plena de menjar, però si els ho demanes, et donen el poc que tenen. Són generosos. Tot i que passen gana, somriuen. Tot i que han de caminar molts quilòmetres per aconseguir aigua, no coneixen les presses, no necessiten rellotge i es riuen de nosaltres quan ens veuen estressats. Ells no ho entenen. Quan tenen el menjar i el beure garantits per a aquell dia, el gaudeixen i el comparteixen, saben que demà el sol sortirà igual i que avui no s’acaba el món.

Quan ets en aquesta cursa, t’allunyes de tot i mires les coses des d’una altra perspectiva: com ens podem queixar quan ens tallen l’aigua? Per què ens angoixem quan se’ns ha acabat la bateria del mòbil? Com ens podem passar hores i hores tancats al cotxe en un embús? Com és que estem arribant al punt que se’ns espatlla l’ordinador i ens tornem inútils? Som realment el primer món? Penso que som el primer món en dependència de les coses; ells, els africans, són el primer món en el gaudi de tot allò que té un significat real.

El món de l’esport m’ha donat una altra lliçó molt important: un esportista, un pilot en el meu cas, no arribaria gaire lluny sense el seu equip. En curses com el Dakar t’adones que cada membre del teu equip –i en el meu n’érem molts– és una peça fonamental per aconseguir l’èxit. Si el conductor del camió dels recanvis no arriba a l’hora, el mecànic que ha de deixar la moto impecable per a l’etapa següent no pot fer la seva feina. Si aquest mecànic pot fer la feina, demà tindré la moto pràcticament nova per afrontar amb garanties la competició. Si punxo enmig de l’etapa, necessitaré que el meu motxiller arribi ràpid per ajudar-me. Si acabo adolorit o he caigut, necessitaré que el «fisio» m’ajudi a recuperar-me per poder sortir a l’endemà. Per afrontar l’etapa amb seguretat, he d’estudiar-la amb el mànager que coordinarà la feina de l’equip a la pista, etc.

El fet cert és que si un arriba a la meta, és gràcies al treball de tothom. I que com més unitat hi ha a l’equip, millor s’hi arriba. Si és amb el triomf, se’n gaudeix més perquè aquest és compartit, i si no has aconseguit la victòria, la decepció és menor perquè el bon ambient l’esmorteeix.

De vegades és fàcil caure en la vanitat i pensar que ets el millor, que ja ho tens tot, que no necessites ningú. Aleshores és quan et relaxes, deixes de treballar dur, deixes de banda els que t’han ajudat sempre, deixes de valorar allò que tens i t’oblides del que costa aconseguir-ho... Aleshores és molt fàcil que el somni s’acabi.






© 2012 Centre d'Estudis Jordi Pujol | RSS | Informació legal | Contacta
Passeig de Gràcia, 88 - 1r 2a - 08080 Barcelona - Telèfon: 933 428 535 - Fax: 933 428 964 - E-mail: info@jordipujol.cat