VIA Núm. 4 / octubre'07

Editorial

Joan Guitart

Descarregar l'article complet (PDF, 56 KB).

Per què és necessari un govern moral

Nevin Doran Hunter

Governar és tenir autoritat i poder sobre els altres. Governar amb justícia és usar l’autoritat i el poder per realçar la vida, la seguretat i les oportunitats dels governats. Al llarg dels mil•lennis, filòsofs, erudits, líders religiosos i professionals de les empreses i les arts polítiques han meditat sobre què constitueix un govern just. Sembla ser que de la nostra experiència humana sorgeix la creença consensuada que un govern just opera sobre la base de qüestions provades o verificades, algunes de les quals són substantives i d’altres procedimentals. L’objectiu d’aquesta ponència que reproduïm aquí, és oferir elements per a debatre el marc social que permet que un govern pugui ésser considerat un «govern moral» i què significa aquesta expressió, per després suggerir alguns principis bàsics que haurien de guiar l’exercici de l’autoritat i el poder.

Descarregar l'article complet (PDF, 140 KB).

Rorty postmodern, uns apunts

Àngel Castiñeira

El passat 8 de juny moria Richard Rorty, un dels filòsofs nord-americans més influents de les darreres dècades. Professor emèrit de Literatura Comparativa i Filosofia a la Universitat d’Stanford, ha estat autor d’obres notables com Contingency, Irony, and Solidarity (1989), Truth, Politics and Post-Modernism (1997), Achieving Our Country: Leftist Thought in Twentieth Century America (1998) i Objectivity, Relativism and Truth (l991). Rorty ha estat un dels principals renovadors del pragmatisme nord-americà inspirat en pensadors com John Dewey o William James. Castiñeira ens exposa en aquest article els grans eixos i les claus explicatives de l’evolució del pensament neopragmàtic, postmodern i antiessencialista d’un dels pensadors més importants dels segles XX i XXI.

Descarregar l'article complet (PDF, 92 KB).

Els falsos culpables de la desafecció política

Francesc-Marc Àlvaro

La necessitat de trobar respostes urgents més o menys plausibles al desinterès creixent en la política, a la poca confiança dels ciutadans en les principals institucions democràtiques o a l’abstenció electoral, ha portat a buscar els culpables d’allò que s’ha anomenat desafecció política, concepte que vol englobar un conjunt vast d’actituds i de tendències que configuren un fenomen prou complex i reincident en la cultura política de països amb democràcies estables. El fil conductor d’aquest article del periodista Francesc-Marc Álvaro se centra en la necessitat de deconstruir alguns dels prejudicis i dels tòpics que configuren l’origen d’una mistificació que ha comportat, també, l’assumpció de diagnòstics que apunten a allò més circumstancial i no pas a allò estructural del problema. L’autor afronta el que ell considera els falsos culpables d’aquesta desafecció política: la suposada fractura entre el debat polític i els interessos reals dels ciutadans; la incomprensió i la inintel•ligibilitat del llenguatge dels polítics; el fet de centrar-se més en debats ideològics estèrils que en la gestió i resolució eficaç dels problemes; la manca de transparència i el poc foment de la participació; i, finalment, l’escassa qualitat del personal polític.

Descarregar l'article complet (PDF, 76 KB).

Escòcia: el pendent cap a la independència?

Ivan Serrano

Ivan Serrano, politòleg i bon coneixedor de la realitat sociopolítica escocesa, és autor d’una tesi doctoral presentada recentment en què estudia, des d’una aproximació comparada, els processos de devolution i de décentralisation a Escòcia i a Còrsega, respectivament. En aquest article no només ens ofereix alguns elements d’anàlisi per valorar els possibles escenaris als quals s’enfronta Escòcia arran de la victòria de l’Scottish National Party (SNP) a les eleccions del maig passat, sinó que fa un balanç dels deu anys del procés de devolution impulsat per Tony Blair a partir del 1997. Segons Serrano, un cert èxit en la implementació dels canvis institucionals i en el desenvolupament global d’aquest procés ha fet que paradoxalment –més enllà de la diagnosi que es pugui fer dels darrers resultats electorals– la visió laborista sobre el futur d’Escòcia sigui la que més suport obté avui entre la població.

Descarregar l'article complet (PDF, 87 KB).

Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana

Marta Pessarrodona

Personatge certament polifacètic i que pot ser conegut per la seva ingent aportació en diverses disciplines, se’l pot reivindicar –i així ho fa l’autora d’aquest text– com a historiador, hel•lenista, periodista, economista, prosista, memorialista o polític. El cert és que la trajectòria de Lluís Nicolau d’Olwer resta avui oblidada i massa desconeguda en determinades latituds. Marta Pessarrodona glossa, en aquest article, la figura d’un erudit que fou dirigent d’Acció Catalana Republicana, ministre d’Economia amb Azaña i governador del Banc d’Espanya en el dramàtic període de la Guerra Civil.

Descarregar l'article complet (PDF, 78 KB).

Per una política humanista

Joan Lluís Pérez-Francesch

L’autor proposa en aquest article el que podria considerar-se un canvi de paradigma en tota regla en el món de la política. Una transformació que passa per recuperar i actualitzar els valors de l’humanisme i del personalisme, que consisteixen sobretot a posar l’èmfasi de l’acció pública i de la lluita política en el sentit de servei a les persones i a la comunitat, més que no pas en l’assoliment del poder per si mateix. Aquest canvi d’aproximació ha d’implicar, necessàriament, per exemple, centrar la política en la reflexió i definició d’un projecte de país, d’un projecte col•lectiu, més que no pas en el tacticisme o en el màrqueting estrictament; més en el llarg termini que no pas en el curt termini. Aquest canvi de concepció política, segons el professor Pérez-Francesch, implica també recuperar la dimensió més profundament ètica, transcendent –de l’interès particular a l’interès general– i amb un cert ancoratge espiritual de la política.

Descarregar l'article complet (PDF, 79 KB).

Entorn la memòria històrica

Josep Maria Solé i Sabaté

Diferents projectes i iniciatives socials, acadèmiques i polítiques encetades els darrers anys a l’entorn de la memòria històrica han fomentat que es tracti, avui, d’un tema d’indubtable actualitat i sotmès a nombrosos debats públics. L’autor reflexiona en aquest text sobre l’autèntic sentit i les oportunitats derivades del foment de les anomenades polítiques de la memòria. Tanmateix, Solé i Sabaté alerta també molt explícitament dels riscos que pot amagar una concepció de la memòria esbiaixada unidireccionalment; és a dir, que no tingui en compte la seva complexitat i pluralitat interpretativa.

Descarregar l'article complet (PDF, 71 KB).

El centre

Jordi Pujol

Reproduïm l’editorial que el president del Centre d’Estudis Jordi Pujol va publicar al butlletí electrònic del CEJP el 15 de maig de 2007. La tesi principal d’aquest text fa referència al fet que a l’Estat espanyol –com també a França– la dificultat de bastir i consolidar una força política de centre respon –entre altres coses– a les limitacions del sistema electoral. Aquesta situació ha portat a una situació de facto en què han estat les principals forces nacionalistes de l’Estat –CiU i PNB– les que –especialment al llarg dels darrers dos decennis, durant els quals s’ha anat consolidat la polarització entre el PP i el PSOE– han assumit un paper de centralitat política indiscutible, tant en la seva actuació en la política espanyola com per la seva opció per la centralitat ideològica.

Descarregar l'article complet (PDF, 52 KB).

Les idees liberals i la renovació de la política

Monique Canto-Sperber

Monique Canto-Sperber, filòsofa moral i política –L’inquiétude morale et la vie humaine (2001)– és membre del CNRS i del Centre de Recherches Politiques Raymond Aron de la École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Si bé de vegades se l’ha considerada pròxima a les posicions més socialdemòcrates de Dominique Strauss-Khan o Michel Rocard, Canto-Sperber ha dedicat una part important dels seus treballs més recents a la renovació i definició d’un pensament social-liberal des de la teoria política. En aquest sentit, Canto-Sperber és autora d’obres com Le socialisme libéral. Une anthologie: Europe-Etats-Unis (2003), Les règles de la liberté (2003) o Faut-il sauver le libéralisme? (2006). En aquest article parla del que ella considera que és troncal en un moviment i d’una visió social-liberal: la conjuminació d’una defensa activa de la llibertat individual i la consciència que és en una comunitat, en una societat cohesionada, on pren sentit el desplegament de l’autonomia personal.

Descarregar l'article complet (PDF, 81 KB).

El complicat i apassionant futur del liberalisme

Antonio Garrigues Walker

El liberalisme ha sabut adaptar-se a les grans transformacions passades i presents amb molta més celeritat i eficàcia que no pas el socialisme o el conservadorisme, que sovint s’han limitat a apropiar-se de les concepcions liberals que més els ha convingut en cada moment a l’hora de definir i aplicar determinades propostes i polítiques públiques. Aquesta és una de les conclusions que defensa l’autor en un article que presenta un marcat to de valoració i compendi de la seva pròpia trajectòria i experiència en el terreny polític. El liberalisme és avui un corrent de pensament capaç de donar respostes adequades a uns temps mancats d’aferralls dogmàtics. No obstant això, el triomf ideològic del liberalisme no s’ha traduït mai –avui tampoc– en una rendibilitat política destacable a Europa per part dels partits polítics de caire reformista, liberal o centrista. Hi ha diverses causes que poden donar una explicació més o menys raonada d’aquest fenomen, i Garrigues Walker hi fa referència de manera explícita. El cas espanyol, tanmateix, és més complex i presenta algunes singularitats que l’autor esbossa amb deteniment, com ara la dificultat de superar un encarrilament del debat polític projectat exclusivament en la dialèctica entre l’esquerra i la dreta, deixant el centre polític més com un punt d’equilibri inestable que no pas com un punt dotat d’un espai autònom original.

Descarregar l'article complet (PDF, 79 KB).

Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme

Montserrat Guibernau

Aquest nou article de Montserrat Guibernau podríem considerar-lo la segona part o la continuïtat del que va publicar a VIA 01 i que portava per títol Tony Blair: el lideratge com a vocació. Si en aquella ocasió l’autora es va centrar en la figura d’un dels lideratges indiscutibles del darrer decenni a Europa, en aquest text que us presentem ara fa balanç i repassa acuradament els grans eixos que han configurat i en els quals s’ha bastit el New Labour, que té els seus orígens en la Tercera Via, esbossada per Anthony Giddens, autor de Beyond Left and Right: The Future of Radical Politics (1994) o The Third Way: The Renewal of Social Democracy (1998). Si bé afirma que de vegades el Nou Laborisme sembla haver consistit simplement a fer el contrari del que feia el vell laborisme, Guibernau assegura també que una de les seves aportacions i conseqüències més fefaents i segures sembla que ha estat la de resituar el centre polític a la Gran Bretanya, forçant també –en aquest sentit– una transformació molt notable dins el Partit Conservador.

Descarregar l'article complet (PDF, 87 KB).

El centrisme a França o el fracàs d’un èxit

Nicolas Sauger

La concreció i l’adopció d’una estratègia clarament centrista per part de la UDF a França ha estat progressiva, i té com a principal raó de ser, avui i de la mà de François Bayrou, un doble objectiu: bastir una opció de rebuig a la lògica majoritària i bipolar, d’una banda, i disposar d’un instrument per a la consecució del càrrec presidencial amb una estratègia pròpia, de l’altra. Nicolas Sauger, expert en l’evolució del centrisme a França, explica també les ambivalències –les dues ànimes de la UDF avui expressades en el Nou Centre d’Hervé Morin i en el Moviment Demòcrata del mateix Bayrou–, i les contradiccions i dificultats internes, moltes d’elles presents ja en les fases inicials d’aquest llarg i tumultuós procés cap a la definició d’un projecte centrista autònom. Un camí que ha comportat que la UDF patís els darrers anys, en moments determinants, desercions importants entre les seves files, sobretot cap a la UMP de Jacques Chirac primer i de Nicolas Sarkozy després.

Descarregar l'article complet (PDF, 79 KB).

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia

Alfio Mastropaolo

El procés de constitució d’una nova força de centreesquerra a Itàlia s’està configurant com un dels fets protagonistes de l’etapa post-Berlusconi. Després d’un període protagonitzat per un increment de la polarització i el dualisme, la voluntat de la Margherita i els DS de crear el Partito Democratico respon a l’intent –expressat per Prodi en diverses ocasions– de recuperar la senda d’una autèntica centralitat política. Una centralitat que té arrels molt remotes en el cas italià, i en la qual tant el pensament liberal com el socialista, i més especialment el democratacristià, han tingut un paper històric i una influència molt determinants. Les raons de fons d’aquesta operació, per tant, no rauen només en l’estratègia política immediata ni són conseqüència de les necessitats imposades pel sistema electoral actual. Ben altrament, per entendre alguns esdeveniments de la Itàlia d’avui i preveure les seves possibilitats d’èxit, cal tenir presents els fets i les dinàmiques històriques que han arribat a definir els grans eixos de la cultura política italiana. L’autor d’aquest amplíssim –però necessari– article ens aproxima als orígens i a la complexa evolució del pensament centrista a Itàlia.

Descarregar l'article complet (PDF, 126 KB).

Gianni Vattimo: "Les minories sempre estan en perill de persecució"

Ferran Sáez

El filòsof de la Universitat de Torí Gianni Vattimo (1936), ha estat un dels referents de la postmodernitat i del que s’ha conegut com a pensiero debole (pensament feble). En la seva trajectòria cal destacar també el seu pas per la política amb el Partito Radicale primer i com a eurodiputat per Democratici di Sinistra entre 1999 i 2004. Autor d’una molt extensa bibliografia, entre les seves obres traduïdes al castellà destaquen El pensamiento débil (1983), El fin de la modernidad (1985), La sociedad transparente (1989), Ética de la interpretación (1989), Creer que se cree (1996), Diálogos con Nietzsche (2002), Nihilismo y emancipación (2003), Después de la cristiandad (2002) o El futuro de la religión (2005). L’entrevista en profunditat de VIA a cura del filòsof Ferran Sáez, professor de la Universitat Ramon Llull i director de l’Institut d’Estudis Polítics Blanquerna, va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on Gianni Vattimo va parlar sobre «el futur de la religió» en el cicle de conferències Sentit. Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum.

Descarregar l'article complet (PDF, 174 KB).

Dins dels límits de la memòria (Avishai Margalit entrevistat per Ginacarlo Bosseti)

Giancarlo Bosseti

Massa memòria o massa poca? Hrant Dink va ser assassinat perquè va escriure en record del genocidi armeni. El premi Nobel Orhan Pamuk va ser obligat a deixar Turquia i amenaçat per la mateixa raó. A Sud-àfrica, els ritus de memòria i reconciliació, ritus que faciliten el perdó, eren –i encara són– necessaris. Quan es debat sobre l’ètica de la memòria, no només hi ha culpa per l’oblit i lloança per la memòria, també hi ha culpa i lloança en l’altre sentit: a vegades destruir un arxiu pot semblar just, molt sovint no ho és. Per tal de debatre la faceta ètica i moral de la memòria i l’oblit, hem entrevistat Avishai Margalit, autor de The Ethics of Memory (Ètica de la memòria).

Descarregar l'article complet (PDF, 69 KB).

Descarregueu la revista en PDF

Descarregar l'article complet (PDF, 813 KB).