Inici > Centre d'Estudis Jordi Pujol > Revista VIA > VIA Núm. 6 / maig'08

VIA Núm. 6 / maig'08

Sumari

Editorial: Referents

Miquel Calsina

En pocs dies i setmanes de diferència, entre els mesos de febrer i març d’enguany, han mort Josep Palau i Fabre (1917-2008), Cassià Maria Just (1926-2008) i Josep Benet (1920-2008). Podem dir sense cap mena de dubte que amb la seva mort ens deixen tres personalitats centrals per entendre i apreciar la trajectòria cultural, intel•lectual, artística, espiritual i política de la Catalunya contemporània.

Descarregar l'article complet (PDF, 60 KB).

Catalunya, una vella fidelitat europea

Jordi Pujol

El President Pujol va voler entrellaçar la seva conferència realitzada l’octubre passat a Frankfurt en motiu de l’edició 2007 de la fira del llibre d’aquesta ciutat, en què la cultura catalana va ser-ne la convidada d’honor, amb la que va realitzar vint i dos anys enrere, l’any 1985, a l’Ajuntament d’Aquisgrà, pocs mesos abans de l’ingrés d’Espanya a la CEE d’aleshores. Ambdues intervencions poden considerar-se un balanç de la vocació i de la filiació europea de Catalunya. la història de Catalunya és, també, la història d’una fidelitat contrastada a Europa i d’un esperit d’obertura al món, que són l’altra cara d’una fidelitat a la seva pròpia identitat i seva personalitat lingüística i cultural.

Descarregar l'article complet (PDF, 86 KB).

Vuit comentaris sobre el populisme

Ralf Dahrendorf

La complexitat del populisme –o més ben dit, dels populismes– i algunes de les dificultats existents en relació amb la seva identificació el converteixen en un fenomen difícil de definir en tota la seva amplitud. l’objectiu d’aquest article en forma de vuit comentaris breus és intentar entendre l’autèntica naturalesa i el perquè real dels populismes, molt presents en la història política al llarg de tot el segle xx, posant-ne de manifest algunes contradiccions, aïllant al màxim les seves característiques i variables més pròpies i distintives, i posant damunt la taula algunes de les confusions més esteses a l’hora d’aproximar-s’hi.

Descarregar l'article complet (PDF, 85 KB).

Televisió i identitat nacional. Esplendor i declivi de la televisió autonòmica catalana

Salvador Cardús

Malgrat les dificultats que hagin pogut sorgir des dels seus inicis mateixos, durant vint anys TVC ha complert els seus objectius de representació institucional i ha permès una certa representació pública de normalitat lingüística catalana, encara que sigui només pel fet de fer possible l’existència d’un registre televisiu absolutament actual. Es pot assegurar amb tota la certesa del món que, considerat globalment, el projecte de televisió autonòmica catalana, amb els seus dos canals, TV3 i C33, ha estat un dels majors èxits polítics del govern que els va crear. tot i algunes debilitats –indubtables–, l’autor assegura que es pot afirmar que TVC ha estat fonamental en la creació d’un espai català de comunicació, és a dir, d’un àmbit de llengua, cultura i comunitat política que ha afavorit en certa manera «la redistribució del poder cultural entès com la capacitat de recreació de les identitats col•lectives en un context de mundialització de l’economia i de la cultura, i d’un poder que avui dia s’exerceix sobretot a través del control de l’espai geopolític de la comunicació». Ara bé, més enllà d’aquest balanç, necessari, quins són els punts febles, els desafiaments –la persistència, a Catalunya, d’un espai de comunicació espanyol encara hegemònic– i els reptes –el paper de TVC com a instrument de reconstrucció nacional en el món actual? Aquestes i altres qüestions són objecte d’anàlisi en aquest article.

Descarregar l'article complet (PDF, 141 KB).

No s’alça una casa sobre aiguamolls de vinagre

Antoni Puigverd

La idea d’una Catalunya configurada bàsicament sobre els pilars dels dos corrents protagonistes al llarg dels segles xix i xx, el modernisme i el noucentisme –el primer eminentment cultural i el segon d’arrel social i política–, es troba avui en crisi. Segons l’autor d’aquest article, els testimonis més evidents de la fi d’aquesta concepció «que tothom té al cap, encara avui, quan es parla de Catalunya» són la debilitat cultural –especialment evidenciada en la llengua– i, d’altra banda, la flaquesa econòmica. Segons Puigverd, està desapareixent el principal promotor històric de l’autoestima dels catalans, que és la fortalesa econòmica. Una visió crítica que explora, més enllà dels encerts de fórmules bàsiques del catalanisme recent –com l’explicitada per Jordi Pujol en el «és català qui viu i treballa a Catalunya»–, mancances i desencerts com la incapacitat del catalanisme en conjunt –diu– per incorporar activament els nous catalans. l’autor assegura que cal renunciar definitivament al somni noucentista o, com a mínim, atrevir-se a replantejar-lo de dalt a baix.

Descarregar l'article complet (PDF, 104 KB).

¿És possible establir una acomodació política de les nacions minoritàries dels estats plurinacionals a través d’acords federals?

Ferran Requejo

En els moments actuals, la pregunta del títol no presenta una resposta clara. És fàcil adduir raons, a favor o en contra, de caràcter més o menys teòric o general, per fixar una resposta ràpida a aquesta qüestió. Però per tal d’oferir respostes raonades, resulta convenient considerar, d’una banda, les aportacions de les teories de la democràcia actuals en contextos de pluralisme nacional, i, de l’altra, les conclusions de les experiències pràctiques que ens ofereixen les anàlisis de la política comparada. I el que es pot establir a partir d’aquests dos camps és que els estats federals no permeten una acomodació efectiva del pluralisme intern dels estats plurinacionals. de fet, totes les federacions plurinacionals actuals presenten problemes d’acomodació de les seves col•lectivitats nacionals internes. I ens podem preguntar per què això és així.

Descarregar l'article complet (PDF, 142 KB).

Reptes de la Unió, avui

Joaquim Llimona

Europa és un projecte que ha estat capaç de generar i d’oferir als seus membres un marc molt sòlid de convivència pacífica, estabilitat democràtica, progrés i creixement econòmic, cohesió i equilibri social i territorial, etc. tanmateix, es tracta d’un projecte que determinats líders polítics van posar en marxa en un context i a partir d’una experiència i d’unes circumstàncies històriques molt específiques. Cinquanta anys després del seu naixement i havent estat objecte de múltiples processos d’ampliació i de canvis institucionals, la UE d’avui afronta un conjunt important de reptes econòmics, socials, institucionals, polítics, culturals, de legitimitat envers la ciutadania o de seguretat, que estan determinats en molt bona part per les transformacions globals i pel canvi o el desplaçament dels principals centres geoestratègics que marquen el pas de les relacions internacionals. l’autor d’aquest article analitza i posa damunt la taula la naturalesa d’alguns d’aquests reptes i examina els punts forts i els punts febles actuals de la UE per fer-hi front.

Descarregar l'article complet (PDF, 105 KB).

La felicitat dels ciutadans

Raimon Ribera

¿L’estat té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic i mereix una certa reflexió. d’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. la primera vindria a dir: «la felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, I l’estat no hi té res a fer ni a dir. només faltaria que interferís en la intimitat de les persones». la segona reacció seria: «la felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. l’estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. l’estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida». no ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i de socialdemòcrata la segona. més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades. Això ens porta a mirar-nos el tema amb una mica més de deteniment.

Descarregar l'article complet (PDF, 92 KB).

Joan Sales, Esprit i la guerra d'Espanya i la reaparició d'Incerta glòria

Xavier Pla i Olivier Mongin

La reedició, a través d’una traducció revisada, de la novel•la capdavantera de la literatura catalana Incerta glòria, publicada per primera vegada el 1956, és una oportunitat d’incidir de nou sobre l’important paper que la guerra d’Espanya va tenir en la història del nostre segle i sobre el treball de representació literària que significa un esdeveniment històric com aquest. Presentem de manera successiva dues anàlisis: l’una d’olivier mongin, que situa l’esdeveniment de la guerra en el marc dels interrogants filosòfics i literaris de la revista Esprit; i l’altra de Xavier Pla, que descriu el context de la publicació d’aquesta novel•la, la seva importància sota el franquisme i el ressò que va tenir a frança quan se’n va publicar la primera traducció.

Descarregar l'article complet (PDF, 134 KB).

El maig del 68, quaranta anys després

Agustí Pons

Les revoltes del maig del 68 esclaten en un moment en què tenen lloc determinats avenços materials i tecnològics que capgiren la concepció del benestar, les relacions socials o el paper de la dona en la societat. tanmateix, els fets del maig d’ara fa quaranta anys no poden ésser en absolut comparats ni comparables amb esdeveniments històrics com la revolució francesa. Si bé –diu l’autor– la del maig del 68 és l’última revolta europea amb un lligam tènue però existent amb la revolució d’octubre, també és cert que el seu fracàs marca l’inici de la fi i de l’ensorrament de la ideologia. Per una raó fonamental: els revoltats del maig no tenen cap pla establert ni cap alternativa real al sistema democràtic, que és l’únic dins del qual la revolta és possible.

Descarregar l'article complet (PDF, 80 KB).

El paradís dels «soixante-huitards»

Francesc-Marc Àlvaro

L’autor aborda de forma succinta però molt esclaridora les claus explicatives de la seducció i la influència d’una part dels fets i de les característiques del maig del 68 –la més ideològica– en els «nostres» soixante-huitards, una generació de joves que, per les condicions mateixes en què es du a terme la transició a la democràcia, es veuen molt aviat –massa aviat– ocupant càrrecs de poder i de responsabilitat política. l’ecologisme fonamentalista instal•lat en la cultura del no; l’immobilisme radical d’una part del món educatiu, i un pacifisme de geometria variable, són exemples del que ha succeït: el dogma ha substituït el plantejament racional en molts àmbits de la nostra societat. o dit d’una altra manera: l’exageració de la influència i de la consistència de determinats discursos, a causa sobretot del protagonisme prematur de la versió nostrada de la generació del maig del 68.

Descarregar l'article complet (PDF, 82 KB).

L'educació després del maig del 68

Luc Ferry

Hi ha una manera de fer que ha proliferat a la nostra societat –extrapolable a l’Europa occidental al llarg dels darrers trenta anys– que, tot i tenir l’origen en el pla formatiu a l’escola, ha repercutit en els hàbits socials de grans capes de la societat. Es tracta d’un model bastit sobre quatre grans il•lusions que el filòsof francès i exministre Luc Ferry va analitzar en aquesta conferència que ara reproduïm, organitzada pel CEJP i donada el novembre del 2007 a Barcelona. Es tracta de quatre grans miratges sorgits arran dels aspectes més naïf dels corrents sorgits a partir del terrabastall ideològic que van representar els moviments revolucionaris alimentats a l’ombra del maig francès del 1968. Aquestes quatre il•lusions –«tot es pot inventar, res no és transmès»; «substituir el treball pel joc»; «la motivació és un valor més gran que el treball»; i «ser jove és una genialitat i, al contrari, ser vell és una catàstrofe»– han anat fent forat en les societats occidentals, sobretot en les més avançades, i al cap dels anys s’han mostrat tal com eren, pures il•lusions. Al cap dels anys el miratge desapareix i tenim al davant la crua extensió del desert.

Descarregar l'article complet (PDF, 130 KB).

El maig francès del 68: un altre episodi d’una dècada intensa

Damià Pons

La dècada de 1960 concentra un nombre interminable d’imatges, canvis i esdeveniments de caràcter social, econòmic, tècnic, polític i cultural que en molt bona mesura es troben a l’origen d’alguns dels referents vigents encara avui dia a occident. Alguns d’aquests fets i les seves conseqüències quant al canvi de mentalitats que els succeïren van penetrar amb un cert retard a l’àmbit dels Països Catalans. No només per la censura ideològica i moral derivada d’un règim autoritari ben consolidat, sinó també pel fet que les prioritats es concentressin, per raons òbvies, en qüestions bàsiques com la recuperació de la democràcia i les seves institucions o de la llengua i la cultura catalanes. què representa la revolta estudiantil parisenca del maig del 68 en el context d’aquesta dècada intensa? ¿Va tenir una influència superior a la d’altres fets objectivament tant o més remarcables i influents? Una de les respostes que suggereix l’autor d’aquest article és que –més enllà de valoracions de diversa consideració que es puguin fer– el moviment del 68, protagonitzat sobretot per una joventut universitària, petitburgesa i culturitzada, va significar un acte de representativitat que comportà l’entrada de la joventut en les agendes polítiques de les democràcies liberals com a subjecte de polítiques públiques pròpies.

Descarregar l'article complet (PDF, 100 KB).

On és la ira, on és la joia d’antany?

Salvador Giner

El maig del 68 és quelcom complex i que cal contextualitzar en el marc d’altres fenòmens de diversa consideració, alguns dels quals poden ésser considerats fins i tot més determinants i de més calat que els mateixos fets als quals ens referim. quatre decennis no són suficients per copsar-ne les conseqüències, i probablement en siguin més perceptibles les reaccions que els resultats mateixos. tampoc no és possible establir paral•lelismes entre el maig del 68 i les revoltes violentes als suburbis de diverses ciutats franceses el 2005, o l’esclat del 2006, durant el qual milions de joves –més que el 1968– es van manifestar a frança per raons més específiques –menys ideològiques– que les d’un maig de fa quaranta anys. Probablement només el moviment altermundista actual en sigui hereu en alguns aspectes, com en la simplicitat d’algunes anàlisis o en la banalitat d’alguns eslògans. Amb tot, però, cal no menystenir els esdeveniments de la primavera del 1968.

Descarregar l'article complet (PDF, 73 KB).

El maig del 68 en perspectiva

Carles Llinàs

No hi ha dubte que el maig del 68 no es pot considerar un esdeveniment al mateix nivell o a l’altura d’altres fites històriques que sí que han marcat un abans i un després, un punt d’inflexió o que han estat determinants en la periodització amb la qual els historiadors acostumen a fer més comprensible el pas del temps. Si ens fixem en alguns dels lemes més característics del maig del 68 sobre la «imaginació », per exemple, o sobre el clima d’alliberament, d’emancipació o d’espontaneïtat enfront de la suposada asfixia induïda per les institucions tradicionals o fins i tot per la preeminència de la raó en la modernitat, ens adonem –diu l’autor– que es tracta d’elements que, tots ells, tenen una història anterior a 1968 i no pas exempta de contradiccions importants. és més, pretendre trobar quelcom semblant al que podríem anomenar l’essència del maig del 68 ens porta a adonar-nos que o bé no existeix, o bé la «transgressió» dels límits pertany a l’essencialitat real del món... i de la modernitat.

Descarregar l'article complet (PDF, 86 KB).

Maig del 68: plenitud, repressió, nihilisme

Jordi Graupera

La importància històrica del maig del 68 s’anirà diluint amb els anys, si no és que ja s’ha diluït. Va ser una eclosió d’una mentalitat que feia temps que creixia i que va continuar després. Aquell maig va ser-ne, només, un nucli de significació. El motor principal de la revolta era una recerca de la plenitud, en un context de benestar rutinari i de consolidació del capitalisme. la resposta política dels revoltats, però, era totalitària i va quedar obsoleta de seguida. l’única conquesta original de la qual avui som, per sort, deutors és la consolidació de la dona en l’espai públic. Amb el temps, però, els principis que defensaren els joves del maig del 68 han acabat sent només una forma més de nihilisme. l’oblit de tot fonament i l’hipercriticisme buit han configurat una pedagogia que s’ha estès a les generacions posteriors i que ha donat lloc a una «persona circumstancial», atenta al present, adaptable, però impermeable a la reflexions essencials. En poques dècades, el maig del 68 ha deixat de tenir importància per a les vides de les noves generacions. fins i tot els seus líders i icones han pactat amb la realitat i són indistingibles dels que van ser els seus enemics aquell maig.

Descarregar l'article complet (PDF, 81 KB).

Diàleg

André Glucksmann / Raphaël Glucksmann

Descarregar l'article complet (PDF, 158 KB).

Descarregueu la revista en PDF

Descarregar l'article complet (PDF, 1656 KB).