Indigneu-vos! I què més?

Més tard va ser diplomàtic francès. Home de vida intensa, que als noranta-tres anys ha publicat aquest discurs per recordar –«ara que el final ja no és gaire lluny», diu– el fonament del seu compromís polític i moral, fa setanta anys.

Aquest text ha tingut una molt bona acollida. Molta gent em pregunta «ja has llegit Indigneu-vos! S’ha de llegir. Està molt bé». Doncs sí, ja l’he llegit i en vull fer un breu comentari.

S’entén molt bé que hi hagi gent que s’indigni. Hi ha molts motius. Evidentment els que diu Stéphane Hessel. Per exemple, la forma com s’ha portat la política econòmica i financera del Món amb totes les repercussions que està tenint per al comú de la gent i amb el component moral negatiu que l’ha fet possible. I això no només a escala mundial o dels grans poders econòmics, com subratlla Hessel. També a nivells molt més propers. I de fet a tot arreu hi ha hagut una sobredosi de cobdícia.

Hi ha raó per a la indignació per molts motius. A Catalunya mateix n’hi ha pel tema econòmic i social, però també pel tracte que Espanya ens dóna políticament i econòmicament, i també pel que fa al respecte de la nostra identitat i per un tracte en molts aspectes ofensiu. Per tot plegat, pel que diu Stéphane Hessel i per motius molt nostres, cal indignar-se.

Però què més cal fer? N’hi ha prou amb indignar-se? I com s’ha de conduir la indignació?

Recordo que en els anys seixanta, quan un jove enfurismat amb la situació política, social i nacional de l’època anava a veure en Josep Benet i li abocava la lletania de queixes i de crítiques contra el Règim o contra certs aspectes de la societat catalana de l’època en termes d’indignació exasperada, en Benet solia dir-li: «Estudia. Ara estudia. Prepara’t». O bé li deia: «Continua tirant endavant aquella cooperativa». O bé: «Promou la creació de revistes de sensibilització cultural i política per tot el país». És a dir, no deixis que s’apagui la flama de la teva indignació, però fes que no s’esgoti en ella mateixa. Dóna-li una sortida positiva i creativa que et salvi de l’exasperació, que és dolenta –i això també ho diu Stéphan Hessel– perquè destrueix l’esperança.

I tot això no val només en l’àmbit polític i social, o en l’àmbit col•lectiu, sinó també en el personal. Perquè la indignació en molta gent no neix de la vivència de les falles ètiques, polítiques i tècniques del gran món financer, o dels conflictes, de les injustícies o de les opressions, que poc o molt hi ha arreu. També es produeix per fets molt més propers i personals. Pensem que una part molt important de la nostra joventut té la sensació de no tenir futur. Que la societat no li obre portes. I de vegades és veritat. I quin motiu més clar de tristesa i desànim, però també d’indignació, hi pot haver que aquest?

Ara ja és opinió bastant general que la generació jove actual s’haurà d’esforçar més que la dels seus pares. No és el primer cop que passa una cosa així. De fet ha passat sovint. Hi ha generacions que arriben en un moment dolç i d’altres en un moment difícil. I en aquest segon cas el pitjor que pot passar és que la gent d’aquella generació –parlo sobretot dels joves– es desanimi. I es rendeixi. El que ha de fer és reaccionar, i si cal indignar-se. Però si només s’indigna, i s’exaspera, fracassarà.

Estic parlant sobretot dels joves de casa nostra. Que, repeteixo, n’hi ha una pila amenaçats de fracàs. Però també n’hi ha molts que se’n surten. Que s’indignen, però que la indignació no els priva d’esforçar-se, de buscar una vegada i una altra una sortida. Que són constants. Que van millorant la seva formació. Que no es conformen amb el fracàs ni tampoc amb la mediocritat. Arribaran més o menys lluny o més o menys amunt –depèn de cadascú, de les circumstàncies, fins i tot de la poca o molta sort que tinguin–, però no fracassaran.

El llibre de Stéphane Hessel està sobretot dirigit als joves. «Joves, indigneu-vos» és un mal consell si no va acompanyat de la invitació a l’esforç i a la constància. A fer un esforç per a trobar dintre de cadascú les raons que permeten tenir confiança. I a programar-se bé, a entendre que el reeixir, que l’èxit no s’assoleix d’avui per demà. Tot de cop. Que sovint és gradual. I fruit d’un esforç sostingut.

No hem d’acceptar aquella idea que diu que tindrem una generació perduda. De joves. En primer lloc perquè si bé és cert que hi ha una part de la nostra joventut en perill des d’un punt de vista laboral, d’encaix social i de reeixir personal –que hem de recuperar– també ho és que hi ha molts joves –en àmbits i nivells diferents– amb iniciativa, ganes de fer coses, sovint ben preparats. Que poden fer molta feina. Però sovint no prou considerats. La nostra societat s’ha de responsabilitzar dels uns i dels altres.

Comprenent que s’indignin. Però la indignació no s’ha d’alimentar estèticament. La indignació ha de conduir al compromís. I ha de desvetllar el sentit de responsabilitat.

Això ho diu Stéphane Hessel, i està ben dit. I és el que ens deia en Benet i altres com ell fa més de cinquanta anys. I ens ho deien millor. Perquè ens donaven pistes de compromís, ens feien propostes de compromís. Personal i col•lectiu.

Hem centrat bona part del comentari en aspectes polítics i socials, pensant especialment en els joves. Però un altre motiu d’indignació –per a joves i grans– és la situació política, financera i de reconeixement identitari en què es troba Catalunya després de tota la batalla de l’Estatut i, sobretot, de la sentència del Tribunal Constitucional. Que de fet significa el rebuig per part d’Espanya al projecte de fer compatibles el reconeixement polític i identitari de Catalunya en el marc d’una Espanya que assumís de debò el seu caràcter plural i la contribució lleial al progrés general de tot l’Estat. Això ha fracassat de mala manera. De mala manera políticament, de mala manera jurídicament, de mala manera pel que fa a l’ambient que s’ha creat. De mala manera també en el terreny de la sensibilitat. I amb sensació d’indefensió a Catalunya. Que porta a la indignació. Per tant, indignem-nos.

Però com passa sovint que arriba el moment de la indignació i ens preguntem «i què més?», la resposta no és fàcil. Perquè normalment s’arriba a la indignació quan l’hostilitat i el sentiment de vexació són molt grans. I quan segons quines respostes, que serien lògiques, són molt difícils de donar i d’aplicar. Però s’ha de trobar la manera de donar resposta. Una resposta que no sigui de submissió.

En els anys cinquanta i seixanta per a Catalunya la situació era pitjor que ara. I per tant la indignació, fàcil. I per a molts era una indignació estèril. Només s’indignaven. Però per a molts altres, per a aquells que seguien els consells d’en Benet i d’altres de tendències diverses però tots catalanistes, la indignació duia al compromís i des del compromís es treballava. Sense sotmetre’s al poder de la dictadura i, per tant, amb limitacions. Però es treballava i es varen posar les bases per a una nova etapa, que durant ben bé trenta anys va ser fructífera per a Catalunya, per a la democràcia i per al progrés social.

Stéphane Hessel té raó. Cal indignar-se. També pel que fa referència a Catalunya. Cal indignar-se perquè fins i tot en la nostra dignitat hem estat ferits. I, per tant, ni hem de demanar res ni estem obligats a res. Però hem de seguir fent el nostre treball de cada dia. En allò que puguem. En coses petites i en coses grans. Defensant la identitat del país. Fent les coses fàcils als qui tinguin iniciatives. Creant condicions de cohesió i de convivència. Tenint ambició i obrint horitzons, tant culturalment com econòmicament. I hem d’acostumar-nos a fer això sols. No ens hi ajudaran. Però no cal posar l’accent en la indignació i menys en l’exasperació. Només la indignació justa per a no oblidar que el nostre futur només depèn de nosaltres i que som prou capaços de tirar endavant.