Dissecar o impulsar

Això es pot aplicar a tot. En totes les disciplines, de fet a la vida en general. Hi ha gent que disseca, que descriu. I hi ha gent que proposa i que empeny. Uns i altres són necessaris. No es pot actuar eficaçment sense conèixer bé i a fons la realitat sobre la que s’actua.

Però cal que hi hagi una proporció adequada entre els uns i els altres. Si hi ha molts dissecadors, analistes i descriptors, i pocs dedicats a actuar sobre la realitat, per ben explicada que estigui, no hi haurà progrés.

Seguint amb l’exemple mèdic, si hi ha molts anatomistes i molt pocs cirurgians o metges internistes, l’estat de salut del país no avança. Si hi ha molts cirurgians ignorants de l’anatomia del cos humà hi haurà desgràcies i més desgràcies. Cal que hi hagi anatomistes, que hi hagi metges dissecadors. En tots dos casos el desequilibri serà dolent per la salut del conjunt del país.

De què ve aquesta referència a anatomistes i internistes? Quin sentit té? Té el sentit de que a la nostra societat aquell equilibri que hi ha d’haver entre analistes i impulsors, en molts camps d’activitat perilla.

Parlàvem fa unes setmanes que a casa nostra (i una mica en alguns països europeus) entre els joves hi ha una crisi de vocacions científicotècniques (editorial del 5  de setembre). Dèiem que s’ha produït un fort desequilibri entre el número d’estudiants d’Enginyeria, Física, Química, Telecomunicacions, Matemàtiques..., que han anat a la baixa i Sociologia, Psicologia, Periodisme, el que se’n diu Ciències Socials en general, i també les Ciències Mediambientals. Aquests segons han anat molt a l’alça. És a dir, hi ha molta més tendència a dissecar i a analitzar que a crear i a impulsar. I això no és bona senyal. No ho és perquè massa sovint quan es pregunta a noies i nois per què no es decanten més per carreres científico-tècniques diuen, o se’ls nota que pensen, que són massa difícils. Però també hi juga el fet que els estudis de l’àrea social tenen més prestigi i són més ben considerats que els de l’àrea productiva, si més no en els mitjans de comunicació i en l’ambient general. Hi ha en molts ambients com un punt de superioritat moral.

I potser no ho diuen ni se n’adonen, però pot ser que pensin que tenen més càrrega de responsabilitat, que les carreres científico-tècniques comporten més risc (tot i que això podria ser contradictori amb la suposada idea de superioritat moral que abans dèiem).

Sobre  tot això la nostra societat en general ha de reflexionar i tenir les idees clares. I després, segons com, prendre iniciatives. En tot cas ara ja sembla clar que si la tendència actual es manté d’aquí uns anys la nostra activitat econòmica se’n ressentirà molt.

Una diferència entre l’actitud de l’estudiós de la societat, o també del professor de filosofia, i el professional tècnic –i per cert, també del polític o del sindicalista- és que els segons no es poden limitar a descriure una situació, sinó que han de prendre decisions. De vegades dubtoses, poc clares, i molt sovint urgents. L’anatomista pot dir si no veu clara una cosa “demà m’ho tornaré a mirar”. El pediatra sovint no té aquest marge. El sociòleg pot dir “això ho seguiré estudiant” i el químic –i també el polític- han de prendre una decisió, sovint immediata.

Encara hi ha una altra diferència. L’analista no necessàriament ha de fer propostes. La seva feina es pot acabar en la descripció. Ha de descriure, i descriure bé, la realitat. I això –una bona descripció de la realitat, de l’estat de les coses-  és bàsic per a una bona actuació posterior. Però no està obligat a prendre decisions. El metge, el tècnic, i també el polític, sí.

                                          ----------------------------

Podria entendre que aquests comentaris siguin criticats. Ho celebraria. De fet tenen una certa intenció provocadora. Fora bo que ajudessin a provocar una discussió fructífera sobre un tema important per a la nostra societat.