La responsabilitat de cadascú

La gravetat del moment reclama una reacció política i social, però també ètica. No es tracta de fer discursos buits sobre la unitat. Es tracta que cadascú assumeixi la seva responsabilitat.

1. Hauria de fer-ho el govern espanyol. Per ell mateix i en tant que representant de l’Estat espanyol. Perquè com a responsable de l’escanyament financer de Catalunya no hi ha només l’actual govern espanyol, ni l’anterior, ni els d’abans agafats un a un. Sinó tota una rècula de governs, de fet tot un sistema, un mètode i tot un concepte d’Espanya. Centralista i uniformitzador. Que han conduït a la situació actual.
2. Des de Catalunya mateix cal interrogar-se sobre els nostres errors col·lectius durant els últims trenta-cinc anys. Alguns ja en l’època de la Transició.
3. Però, malgrat això i durant molts anys, la Generalitat i Catalunya en general han pogut dur a terme una política positiva en tots els terrenys. De vegades amb dificultats, però sense entrar mai en una crisi extremament greu com la que ara tenim. Què ha passat?

Han passat dues coses. O tres.

La primera és la crisi econòmica general. Que ha afectat molt seriosament Europa, Espanya i Catalunya. I això explica moltes coses. Però no totes. Perquè la crisi és general –o sistèmica, com en diuen ara– però hi ha països que se n’han defensat millor que d'altres. Espanya ho ha fet especialment malament, i Catalunya també. Amb l’atenuant del mal finançament i dels flagrants incompliments del govern central, però amb un plus de manca de prudència sabent com sabem tots que l’Estat espanyol no és complidor.

En el cas d’Espanya la imprevisió i la frivolitat que hi ha imperat durant els darrers anys han estat molt grans. I això, agreujat per aquell complex de nou ric que des d’aquests editorials vàrem denunciar ja fa temps. Vegeu, per exemple, l’editorial de 6 de juny de 2006, que justament recull una conversa amb Mario Monti sobre la necessitat que Espanya fes un canvi de ruta. Monti hi va fer una pregunta de gran calat, i avui s’entén molt bé per què la va fer: «A Espanya, ara quin és el sentiment dominant, el de l’orgull o el de la inquietud?». Desgraciadament ja imperava la mentalitat de nou ric.

Tot plegat ha fet que Espanya, que l’any 2000 tenia una bona situació econòmica, s’hagi anat ensorrant en una crisi econòmica de conjunt, i que té la seva expressió més dramàtica en algunes xifres: 23% d’atur general, i 50% d’atur juvenil. Més del doble que la mitjana europea.

I a Catalunya, durant aquests darrers anys, què ha passat? Perquè durant molt de temps, com hem dit, malgrat el mal finançament s’hi havia progressat sense perdre l’equilibri. Què ha passat?

No entrarem en les causes polítiques i fins i tot psicològiques del que ha passat. Perquè és propòsit d’aquest editorial –i en general d’aquests editorials– vorejar tant com es pugui tot risc de confrontació política.

Simplement direm que s’ha actuat d’una manera molt imprudent. Massa pretensiosa, cosa molt perillosa quan es va curt d’armilla. Quan hi ha pocs recursos. I més encara si l’eina política que s’ha triat per treballar és descompensada i està mal ajustada.

Així les coses, el resultat no podia ser bo. I de fet la situació de Catalunya ara és crítica. Molt crítica.

----------------------------------------

En situacions així se sol encetar la cançó de la unitat. Que és una bona cançó. Però que no es pot entonar ni mig bé si cadascú no es fa responsable de la seva nota.

Això val per a tothom. Altres cops hem parlat dels sindicats i del món empresarial. O dels mitjans de comunicació. O del món intel•lectual. De la responsabilitat de cadascun d’aquests sectors. Avui només parlarem de dos.

Del govern, en primer lloc. Que s’ha trobat amb el que s’ha trobat. Amb un dèficit molt alt, amb uns compromisos inassolibles, amb les conseqüències polítiques i econòmiques d’una relació molt deteriorada amb Espanya, amb un ambient financer molt malfiat. També amb una ciutadania desconcertada i espantada. Però que està obligat a enfrontar-s’hi. Amb valentia i honestedat. Conscient que ha rebut el malalt en males condicions i que la intervenció que el país urgentment necessita no és indolora.

En segon lloc, de la resta de forces polítiques. Perquè en la situació actual del país alguna responsabilitat hi tenen. I alguns, molta.

Per tant han d’entendre que no és hora de fer «politiqueta». Ni de quedar bé. Es tracta, si no d’ajudar el país a sortir de l’atzucac, almenys de no entestar-se a fer impossible la feina dels qui en tenen la màxima responsabilitat. Per aquest camí podrien caure en el cinisme. Dolent per a ells i dolent per al país.