Recapitulació

Per una banda treballar en el camp del que n’hem dit l’IVA, és a dir, de les Idees, dels Valors i de les Actituds, perquè un país no pot anar endavant sense una idea clara del que és, del que pot ser i del que vol ser; sense valors i conviccions sòlides, i sense actituds positives, sense confiança i sense autoestima. Per altra banda la Fundació es va proposar –i es proposa- contribuir a crear un pensament alternatiu al que actualment és hegemònic a Catalunya, que és el que en el llenguatge corrent se sol qualificar de progressista i que al nostre entendre –sense negar-li vigència i utilitat en altres èpoques- avui està molt esgotat. A l’editorial número 24 ens fèiem ressò de la pregunta que alguns plantegen, i no precisament conservadors, de “Els progressistes són reaccionaris?”. I la resposta nostra és que de vegades, ara sí. 

Això, que al nostre entendre era molt necessari fa dos anys, encara ho és més ara. Perquè durant aquest temps a Catalunya s’han incrementat molt el desconcert, la desorientació i el malestar tant en el camp polític com intel•lectual. Tant que com bé diu un llibre del qual vàrem recomanar-ne la lectura (“La rectificació” en el número 46 d’aquest butlletí) cal que el país dugui a terme una urgent reflexió, i una urgent rectificació, sobre el seu posicionament, la seva manera de fer, la definició dels seus objectius. Podríem dir que sobre les seves idees, els seus valors i les seves actituds.

De fet, al nostre entendre aquests 50 editorials ja han estat en la línia de la rectificació. Rectificació pel que fa la tema dels valors i les actituds. La nostra insistència en el que n’hem dit la cultura del no o en la por a tenir iniciatives, o en la cultura del respecte, o en la pèrdua del sentit del bé comú respon a això. O a reaccionar contra la reclamació constant de drets sense acceptació dels deures. Ho hem fet enllaçant amb actituds semblants que a hores d’ara hi ha a molts llocs d’Europa tant venint de sectors diguem-ne d’esquerres com de sectors conservadors. De fet, venint de gent que contempla amb preocupació els efectes que ha tingut tot un procés de deconstrucció dels conceptes i dels valors sobre els que hauria de sustentar-se una societat realment justa, eficaç i capaç d’assumir responsabilitats de futur.

Un punt central de la línia argumental d’aquest conjunt d’editorials ha estat l’intent d’introduir la idea de la responsabilitat –individual i col•lectiva- com a element central del nostre pensament i de la nostra pedagogia social. Ha estat l’intent de combatre el que se’n diu la moral de la desvinculació, és a dir,aquella actitud que fa que la persona només es consideri afectada i responsable per allò que afecta la seva estricta realització personal. Amb la conseqüència de pèrdua, com suara deia, del sentit del bé comú i de l’interès general, que finalment desemboca en la fragmentació social. I arribat aquest punt l’acció col•lectiva esdevé molt difícil o fins i tot impossible.

Ha calgut analitzar tot això aplicat a àrees concretes vitals pel funcionament de la societat: la família, l’ensenyament, l’Estat del benestar, la política, l’economia, el relleu generacional, l’evolució de la població, etc... I també veure com el debat sobre tots aquests temes es desenvolupa a diversos països, especialment europeus.         

Però aquesta voluntat d’analitzar tots aquests temes en un àmbit geogràfic més ampli que el de casa nostra de cap manera podia deixar en segon terme la nostra específica problemàtica catalana. Els tres últims anys han estat molt moguts a Catalunya. I a Europa. Hem sotrequejat moltes coses, i finalment n’ha quedat, com abans deia, un pòsit de desconcert i fins i tot d’una certa frustració. Raó de més per a que hi dediquem atenció. I això des de diversos punts de vista.

Començant pel terreny dels conceptes jurídics i de societat, com és el cas de la discussió sobre drets individuals i drets col•lectius. Perquè la negació de fet dels drets col•lectius, ni que sigui en el terreny del dret i de la filosofia social, porta a no considerar Catalunya com un subjecte de dret, amb greus conseqüències pràctiques. I continuant per la necessitat de defensar el concepte nacional de Catalunya. No tant amb arguments estrictament polítics, que no és feina de la Fundació, sinó d’ordre doctrinal i, també sociològic. Ara mateix que ha semblat que se’ns volia fer creure que Catalunya havia entrat en una nova etapa postnacional –just en el moment en que la situació política, els canvis econòmics i una immigració massiva representen un repte de gran magnitud per la nostra identitat –ha calgut que reivindiquéssim que durant tot el segle XX el gran motor de Catalunya ha estat el catalanisme. I això en tot, des de l’associacionisme civil fins a la política, des de la cultura fins a l’economia. I ara, a l’hora de donar força nova a Catalunya, caldrà que el catalanisme, que el nacionalisme català torni a jugar aquest paper.

Això és el que aquests editorials han intentat fer des de mitjans de 2005. I el que seguiran intentant. Ho faran millor si poden comptar amb les opinions, els suggeriments, els encoratjaments i les crítiques de molta gent.