Respecte mutu

Per una banda, perquè Catalunya és probablement el país d’Europa que amb menys temps durant els darrers vuit anys ha rebut més immigració. I més diversificada. I, a més, és un dels països en els quals la immigració, a més dels problemes habituals de sanitat, habitatge, condicions de treball, etc., planteja molt més que enlloc una qüestió d’identitat. Amb l’afegit que a Catalunya tenim dues llengües, i que una d’elles –la pròpia de Catalunya, és a dir, la que és bàsica per a la seva identitat col•lectiva– pot fàcilment ser marginada. I tot això en unes condicions clarament insuficients de poder polític.

Per tant, no és d’estranyar que aquest tema –ara recurrent arreu d’Europa i Espanya– ho sigui encara més a Catalunya.

Afortunadament Catalunya té una llarga i positiva tradició d’immigració i integració. Tot el segle XX n’és en aquest sentit un exemple. I, per si algú en dubtava, un fet recent ho acaba de demostrar, i és que el president de la Generalitat –el president de Catalunya com també m’agrada dir-ho– ara és una persona que en el seu moment fou immigrant. Hi ha gent, i no poca, que no voldria que el Sr. Montilla en fos el president, i que preferirien una altra persona. Però hi són contraris per raons polítiques, ideològiques, socials, etc., no pel fet d’haver vingut de fora de Catalunya. Això ha estat possible, per mèrits personals –entre d’altres, pel mèrit d’haver fet un esforç d’integració–, però sobretot perquè l’actitud, la mentalitat, els valors de Catalunya i dels catalans han ajudat a fer-ho possible.

Que això és així ho acaba de posar de manifest l’enquesta recent del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, que destaca la valoració molt positiva de Catalunya que fa la gran majoria d’immigrants. Fins al punt que el 75% fins i tot aconsellen els seus familiars o amics a venir-hi. Un percentatge altíssim a Europa.

És aquesta tradició i aquesta demostrada capacitat d’integració el que permet tenir l’esperança que malgrat el dèficit polític i de recursos del país, i malgrat el volum de la immigració actual, Catalunya serà capaç, per una banda, d’oferir una acollida positiva, de proporcionar l’atenció deguda i de facilitar la promoció de la gent (és a dir, d’assegurar el funcionament de l’ascensor social), i per l’altra, de mantenir la bona convivència que hi ha hagut a Catalunya, de conservar la cohesió social i de consolidar la identitat de Catalunya com a país. Això requereix ser conscient de la magnitud i dels riscos del problema (és a dir, no amagar el cap sota l’ala), fer una bona política d’acollida, fer una bona promoció social i complir, el màxim de bé possible, amb els drets dels nouvinguts, especialment en tot el que fa referència a sanitat, escola, treball, serveis socials, etc. És el deure de Catalunya fer-ho així. I així es deu fer, com a mínim, molt millor que en altres llocs d’Europa i d’Espanya, ja que altrament un 75% d’immigrants no assenyalaria Catalunya com un bon destí molt millor que d’altres.

Tot això requereix un esforç per part dels poders públics (Generalitat, ajuntaments, etc.), però també de tota la població. Però requereix també un esforç per part dels immigrants. Esforç d’adaptació, de respecte dels valors bàsics del país d’acollida, dels seus costums i les seves normes, d’aprenentatge lingüístic (del castellà i del català, parlar-los –especialment els nens i els joves–, i en general, com a mínim, entendre’ls). En general d’acceptació i d’incorporació a la vida pròpia del país d’acollida, en aquest cas, Catalunya.

Una conversa recent no del tot fàcil, amb un immigrant uruguaià, ajuda a entendre un aspecte de tot això que no podem ignorar. Va sortir el tema del respecte –respecte als drets dels immigrants i als valors i la identitat de Catalunya–, i ell va dir, subratllant-ho molt, que calia “un mutuo respeto”. Respeto mutuo. D’acord, però què vol dir això? L’exemple de l’Uruguai permet explicar-ho bé.

L’Uruguai ha tingut quatre presidents que s’han dit Batlle. L’últim –Jorge Batlle– ho va ser fins fa dos anys. La família Batlle ha estat tota una institució a l’Uruguai i, com el seu nom implica, és d’origen català. Se’n va anar de Sitges fa molts anys, i ha conservat el record de Catalunya i de Sitges. Amb afecte. En Jorge Batlle, abans de ser president, va passar uns dies a la Casa dels Canonges de la Generalitat. I va estar molt content de poder-ho fer. I quan el van investir president va convidar alguns parents molt llunyans de Sitges. Tot això als catalans ens omple de goig. Però ni en Jorge Batlle ni el president Batlle més famós –Batlle Ordóñez– es varen considerar catalans. Eren i se sentien uruguaians. S’havien integrat bé a l’Uruguai. I si no s’haguessin integrat bé a l’Uruguai, i no s’haguessin sentits uruguaians de debò (i la resta del país no ho hagués vist així) no haurien pogut ser presidents. Ni alcaldes de Montevideo, o de Paysandú. Ni representar l’Uruguai en res. Ni ser considerats per l’Uruguai com uns dels seus.

Quan els Batlle varen arribar a l’Uruguai tenien dret a reclamar el respecte de tots els seus drets. Fins i tot, el de mantenir durant generacions el record de Sitges. Però l’Uruguai tenia el dret de reclamar que si s’hi volien quedar havien d’iniciar un procés d’incorporació mental, cultural i lingüística a l’Uruguai. L’Uruguai tenia el dret de reclamar el respecte a la seva identitat, a la seva llengua, a la seva cultura, a les seves institucions. Fou un cas ben reeixit de respecte mutu. Però que va significar aquest respecte mutu? Per una banda, va significar respecte als Batlle i als seus drets personals, per l’altra, respecte a l’Uruguai, als seus naturals, a les seves institucions i a la seva identitat.

Tornem per acabar al cas Montilla. Quan li diuen que ara un andalús presidirà la Generalitat respon i precisa: “Andalús, no; nascut a Andalusia”. I en el seu discurs d’investidura diu “jo no puc dir que Catalunya sigui el país dels meus pares, però és el dels meus fills i ho ha de ser dels meus néts”. I ho diu bé. Respecte al record, sobretot per a les generacions adultes i madures, però sobretot respecte al present i al futur, respecte a la societat on es viu i es viurà, respecte als seus valors i a la seva existència.

Això val pels catalans que van a Amèrica i allà estableixen la seva família –o pels catalans que han anat a Andalusia– i val pels americans, romanesos o senegalesos, que vénen aquí per a quedar-s’hi.