La crisi europea (és a dir, la nostra crisi)

Emetre eurobons amb garantia del Banc Central Europeu (BCE) equival de fet a injectar diner a l’economia europea i als diversos estats i institucions d’Europa amb uns interessos baixos o molt més baixos que els que ara han de pagar els estats europeus que han d’anar a buscar diner als mercats. Voldria dir, per exemple, que Espanya, que cada dos per tres ha d’anar al mercat de capitals a manllevar diners a un preu cada cop més alt, podria subscriure eurobons a un cost molt més baix. Això sol canviaria molt la situació a hores d’ara crítica de molts països europeus, i de retop de moltes institucions. Per exemple, en el nostre cas, de les autonomies, i concretament de Catalunya.

Per què això no es fa? I per què Alemanya s’hi resisteix (i algun altre país com Àustria, Finlàndia, Holanda i algun més)? Perquè l’emissió d’eurobons requeriria incrementar molt la disponibilitat de diner per part del BCE, o almenys el seu sostre de garantia i això molt principalment ho hauria de fer Alemanya. I aquest és el punt on s’han encallat fins ara totes les propostes de política de creixement i d’increment de la liquiditat. Totes elles tenen un punt en comú –no són gaire originals–, i és que finalment consisteixen a reclamar que Alemanya aporti més diners. Molts més diners i molta més garantia. I Alemanya –i algun país més– s’hi resisteix.

I s’entén que s’hi resisteixi. Per raons econòmiques, i per raons de mentalitat. Alemanya no es fia del que, si hi torna a haver diner amb abundància i a un preu raonable, faran alguns països europeus. I en té motius. Considera amb raó que si no hi ha un canvi de mentalitat, o com a mínim un canvi de les regles de joc, obrir l’aixeta pot ser, fàcilment per a alguns països europeus –i alguns de molt determinants, com Espanya, Itàlia i qui sap si una mica França– motiu per tornar al mal govern econòmic. Amb repercussions serioses polítiques i socials. I finalment amb la ruïna del projecte europeu. Tot això era bastant previsible.*

En termes d’estricta ortodòxia Alemanya té raó. Però no en traurà res de tenir raó, fins i tot ètica, si Europa acaba ensorrant-se. Per tant cal trobar la manera de combinar la política d’exigència i la de creixement. La política que faci circular més diner i la que garanteixi que no serà malgastat.

Això podria no ser tan difícil. Fins i tot la perillosa crisi que viu Europa podria fer possible un gran salt endavant econòmic i financer, polític i institucional. Té tota la lògica. I de fet se n’està parlant. Però s’hauria de fer. I ràpidament. S’hauria d’anar al reforçament polític de la Unió Europea. Sobretot creant l’equivalent del que als EUA és el Departament del Tresor. És a dir, el Ministeri d’Hisenda europeu. Amb les atribucions que correspongui però sobretot amb una: la del control dels pressupostos.

De fet això en part ja s’està fent. Brussel•les ja ha fet saber a Espanya que el projecte de pressupost que està elaborant ha de ser més ajustat. I en el seu dia ho va advertir a Portugal. I fins i tot a Holanda, que és un dels països «virtuosos» d’Europa. Però Brussel·les li va fer retocar el pressupost. I Holanda ho ha fet, i alhora ha convocat eleccions anticipades intentant tenir un govern amb més majoria, per evitar les pressions de l’oposició hostil a la política d’estalvi.

Quan es varen constituir els Estats Units d’Amèrica es va crear el Departament del Tresor (o d’Hisenda) que va garantir la solvència de Virginia, Carolina del Sud, Maryland, etc., i per tant la seva capacitat d’endeutar-se raonablement. Però a canvi d’establir unes normes pressupostàries generals. Doncs bé, Europa hauria d’anar en aquesta direcció. Probablement no exactament igual. Caldria deixar més marge per als diversos estats, perquè en tots sentits Europa no té l’homogeneïtat dels Estats Units d’Amèrica. I té una altra història.

Però una passa en aquesta direcció sí que la podria fer. Per evitar recaure en les alegries d’alguns estats europeus en el passat. I que avui fan anar malament tothom.

Això tindria una conseqüència per a Catalunya i per a totes les institucions amb autonomia política i econòmica que hi ha a Europa. Per a Baviera i per a Renània del Nord, per al País Basc i per a Navarra, per a Flandes i per a Valònia, per a la regió autònoma de Sicília i per al Tirol del Sud, etc. També per a totes i cadascuna de les regions autònomes espanyoles. I per als municipis. Per a la ciutat de Barcelona, de Madrid, o de Milà o de Lió. O per a Premià de Dalt i Vilassar de Mar.

Que els seus pressupostos també serien més vigilats pels estats corresponents. O per la Generalitat pel que fa als municipis. Perquè caldria establir un sistema de dalt a baix. Que respectés la sobirania i l’autonomia de cadascú, i la seva identitat, però en el marc d’una normativa general.

Això pot semblar utòpic, i pot semblar perillós. Però no és tan utòpic, perquè de fet ja està passant. Ja està passant que Brussel•les diu: «Sr. Rajoy, ha de refer el seu projecte de pressupost per a fer menys dèficit». I el Sr. Rajoy, o el primer ministre holandès, ho fan. Tan bé com saben.

I no és perillós si les regles són clares i l’actuació honesta.

D’entrada pot sorprendre aquest llenguatge en una persona que és un nacionalista català de cap a peus. I que a hores d’ara fins i tot es qüestiona que Catalunya sigui viable en l’Estat espanyol tal com s’està orientant. Pot semblar contradictori.

Però no ho és. O pot no ser-ho si es fan les coses bé. A Europa i, sobretot, a Espanya. És a dir, si tot això no s’aprofita per fer trampes.

Perquè el que Catalunya necessita en el triple àmbit que per a ella és decisiu és la garantia de la seva identitat, unes competències adequades en el camp social, cultural i de desenvolupament i el finançament just i necessari per actuar eficientment en aquests camps. Això es podria fer en el marc espanyol. I aquest era l’objectiu central de Catalunya. Ara molt en crisi perquè després de la sentència del Tribunal Constitucional l’orientació de l’Estat espanyol en tots tres camps va en la línia d’ofegar l’autonomia catalana. Una autonomia i un Estat espanyol que respectessin aquest tres àmbits no farien cap nosa a la Unió Europea. Que dins d’Europa tingués un bon finançament i gaudís d’unes competències importants en matèria d’ensenyament, de cultura, de serveis socials o de política territorial –i que fos plenament respectada la seva llengua– no entorpiria per a res el funcionament europeu. El que entorpeix ara és, per exemple, l’ofec econòmic a què Espanya sotmet Catalunya. És el dèficit del 8% pel cap baix que ens imposa Espanya, no Europa. Que té repercussions sobre el conjunt de l’Estat. I això sí que pot repercutir negativament, també de cara a Europa.


Per a qui, com molts de nosaltres, som vistos com a nacionalistes catalans i europeistes convençuts, aquest reforçament polític i institucional (i financer) d’Europa no és motiu de preocupació. Ben al contrari. Ho és en canvi el que ja hem denunciat altres cops: la forta tendència actual espanyola d’empènyer Catalunya cap a la residualització. Però això és un altre tema. Del qual ja hem parlat, però caldrà que en tornem a parlar. També amb perspectiva europea.

En tot cas el problema no seria Catalunya, ni seria Europa. Seria Espanya.


* Recomanem la lectura dels editorials «Alemanya. I Europa» (22 de febrer de 2012) i «Més Europa» (1 de febrer de 2012).