18 de Juliol

Molts, però val la pena subratllar-ne tres, que van entrelligats: estabilitat política, governabilitat –és a dir, capacitat dels diversos governs de treballar eficaçment- i continuïtat. No sempre ni en tot ha estat així. Per exemple, no ha estat en la política d’ensenyament, i és un dels aspectes menys brillants del balanç de la Transició. I ara mateix Espanya viu un moment de risc en certs aspectes. Però vistes les coses amb perspectiva, en general a Espanya, amb governs diferents, hi ha hagut en les línies bàsiques estabilitat, governabilitat i continuïtat. I això és condició imprescindible per a que un país progressi, per a que salti de categoria, tant en l’ordre econòmic com social com de pes i prestigi.

Això requereix no deixar-se endur pels radicalismes. Que per una banda divideixen el país no en temes de saludable i necessària confrontació democràtica, sinó en termes destructius i excloents. I requereixen no caure en la demagògia desenfrenada i en l’engany. I requereixen també que cada cop que democràticament canvia un govern no hi hagi un daltabaix, un canvi radical d’orientació política, econòmica, d’ensenyament, de justícia, etc... També de segons quin personal. Aquella frase “ara hem guanyat nosaltres” fa molt de mal a la democràcia, i encara fa més mal al país.

També requereix una bona dosi de realisme. Sense idealisme, sense ambició, no es progressa, però s’han donat en la història d’Espanya, i de Catalunya, moments en que hi ha hagut molta manca de realisme. I això s’ha pagat.

L’Espanya de la Transició ha tingut la sort i l’encert d’evitar aquests perills. No totalment. Però sí en gran part. El seguiment diari de la política pot fer creure que no ha estat així, però mirades les coses amb una perspectiva més històrica ha estat així. I això és una de les causes de l’èxit de la Transició.

N’hi ha d’altres. Per exemple, es digui el que es digui avui, una altra causa de l’èxit ha estat saber tractar pietosament i sàviament els horrors de la guerra civil.

Tot això és bo recordar-ho avui, 18 de juliol.

També és bo tenir present que no hi ha mai res de definitivament guanyat. I que sovint hi ha factors externs que ajuden a l’èxit. Factors que poden desaparèixer. Per exemple, Europa no es va adonar ben bé que una part del seu gran progrés econòmic de 1945 a 1975 (el que els francesos n’han dit “les trente glorieuses”) explica bona part del seu èxit polític i social d’aquells anys. Més l’ajut primer i la protecció després dels Estats Units. Ni es va adonar a temps que les coses canviaven, i que ja no tot seria tan fàcil.

I Espanya, què? Espanya podria passar que no s’hagués adonat que el seu èxit de 1977 a 2006 és mèrit propi, que hi ha molt de mèrit propi, però que l’època l’ha ajudat molt. La integració europea hi ha ajudat molt, políticament i més encara econòmicament. Han estat anys de creixement, anys molt bons. Que no duraran sempre. És més, podria ser que d’aquí un temps les coses es fessin més difícils. És ben possible. No tan difícils com per a posar en perill el progrés que hi ha hagut. Però més difícils.

Hi ha un punt d’eufòria excessiva en la societat espanyola. I un punt també de petulància en el Govern. I d’estil de molt mal perdedor per part de l’oposició. Molt irresponsable. I això pot alimentar el sectarisme. Que és una malaltia greu de la democràcia i finalment del progrés. Val a dir que en algun moment, en temps anteriors, ja hi ha hagut eufòria excessiva i petulància. I s’ha pagat.

Tot això, com s’aplica a Catalunya? Com hi juga? En primer lloc cal dir que la revolta militar del 36 va anar en gran part dirigida contra Catalunya. Per altra banda el radicalisme destructiu també es va manifestar aquí. Però el que ara és del cas subratllar és que durant la transició i fins avui mateix Catalunya ha contribuït com ningú, probablement més que ningú, a l’estabilitat, a la governabilitat i a la continuïtat espanyoles. Ha jugat un paper de primer ordre, i positiu. De vegades fins i tot sacrificant a l’estabilitat o interessos propis. És molt de doldre que això sigui poc o gens reconegut fora de Catalunya. És una falla de la societat espanyola que això no sigui reconegut.

Per altra banda Catalunya també necessita que el progrés polític, econòmic i social sigui sostingut, no a base de singlots. Això només és possible si a més de seriositat en la gestió pública hi ha una consciència de país i una il·lusió col·lectiva prou fortes per a impulsar el conjunt de la societat.

A Catalunya no hi ha la mateixa eufòria una mica excessiva que hi ha a la resta d’Espanya. Hi comença a haver la consciència que el país no pot perdre el temps. No pot encantar-se. S’enfronta a uns reptes de competitivitat, cohesió social i identitat molt grans. I fins fa poc el temps podia ser que jugués a favor nostre. Ara, no. Ara ja tot és urgent.

Afortunadament el 18 de juliol d’enguany ens permet constatar que d’aleshores ençà el progrés ha estat molt gran. I que tot i els riscos actuals tenim un potencial que justifica la nostra esperança.