De motius de decepció n’hi ha. Però...

Tenim sort que l’economia segueix anant bé. Hi va des de fa més de deu anys, podríem dir que des de 1995. La productivitat i la competitivitat milloren poc, i això pot arribar a ser una amenaça d’aquí a uns anys. Però, de moment, el PIB creix, la gent, en conjunt, gasta i hi ha una notable eufòria consumista. I això tapa, en part, el que, en temes polítics i de projecte de futur com a país i com a societat, resulta preocupant per poc que s’analitzi el que ha passat durant els darrers anys, i el que és la situació actual.

No és el moment, ni aquest editorial el lloc idoni, d’analitzar a fons el que ha passat. Repeteixo, simplement, el que he dit molts cops a Catalunya i a la resta d’Espanya: els catalans no ens hem agradat, els catalans no hem agradat a la resta d’Espanya ni als europeus que han seguit el procés, i la resta d’Espanya no ens ha agradat, i si és capaç d’analitzar-se objectivament no es pot estar agradant ella mateixa.

De tot plegat en sortim tots amb el prestigi disminuït. I Catalunya especialment decebuda.

Ara bé, Catalunya segueix tenint cartes importants. No tant polítiques –de moment escasses, almenys de cara a tot l’Estat– o judicials –nul•les– o de discussió franca sobre el seu paper a Espanya –també ara escasses. Però sí cartes de pròpia afirmació i de mobilització dels propis recursos econòmics i tecnològics, morals i intel•lectuals, socials i culturals. Caldrà que Catalunya concentri aquests actius en una acció decidida al servei d’un projecte renovat de país.

Això és possible. Per tant, l’esperança i la confiança estan justificades. Si es donen certes condicions:

Primer, com deia, tenir un projecte de país. Més que mai, ara no ens podem limitar a administrar el que la visió reduccionista i hostil de tot l’Estat ens imposa. I en el món d’avui, més que mai, hi ha escletxes i espais oberts a la creativitat i a la iniciativa. A condició de tenir creativitat, iniciativa i saber on es vol anar, és a dir, a condició de tenir un projecte.

Segon, voluntat. Voluntat política dirien alguns. D’acord. Però, sobretot, voluntat. He repetit moltes vegades durant els últims dos anys que amb l’Estatut, amb el nou Estatut, ni que fos molt bo, no en tindríem prou. Que caldria un gran esforç en tots els terrenys per a consolidar Catalunya i fer-la anar endavant. Això encara serà més cert ara que ja veiem que entre els uns i els altres tenen decidit deixar-nos un Estatut reduït a mínims i, a sobre, en un context espanyol respecte a Catalunya molt pitjor que abans. Per tant, caldrà més voluntat –política i no política– que mai. I he d’advertir que de voluntat en més d’un aspecte no en tenim prou. És quelcom a corregir. Urgentment.

Tercer, il•lusió. Ja és difícil recuperar l’engrescament després del tràngol que hem passat. Repeteixo, en part, per culpa nostra i, en part, per mala voluntat d’altri. Però cal recuperar la il•lusió. I ho podem fer si tornem a presentar un projecte de país engrescador. I si Catalunya disposa d’un quart element, del tot imprescindible.

Un quart element que és el lideratge. Lideratges individuals i, al capdavall, lideratge col•lectiu. Polítics també, però no només polítics. Algú o alguns han de ser capaços de dir al país: “Aquest és el projecte renovat, som-hi!”

Projecte, voluntat, il•lusió, lideratge. És demanar massa a un país que durant tres anys ha estat sotmès a una commoció constant, que ha caigut més d’un cop en la frivolitat, que s’ha sentit frustrat i utilitzat, que és, a més, conscient que també ell ha comès errors importants, que sap que es mou en un entorn desfavorable?

No és fàcil. Però és possible i cal fer-ho. Entre altres coses perquè sense això el país s’enfonsa en la mediocritat i la despersonalització. En la insignificança. I perquè més d’un cop ja, en la seva història, després de grans decepcions, Catalunya ha sabut reaccionar amb potència i intel•ligència. Amb ambició i, alhora, amb realisme.

Ara també pot passar. Depèn de la nostra reacció.