França: himne i bandera

No caldria perquè n’hem parlat ja molts cops en aquest butlletí. Però a més no cal perquè n’hi ha prou simplement reproduint l’excel•lent article d’en Joan F. Mira a l’Avui del 7 d’abril amb el títol França: himne i bandera. Tal com raja. Només subratllant-ne el paràgraf final: “Jo tenia entès, llegint la premsa de Barcelona, que patriotisme, himne, bandera, identitat, nació i altres matèries semblants, eren coses passades de moda, provincianes, impròpies de països grans i seriosos d'Europa". 

El problema greu que tenim a Catalunya és que una part important del nostre món intel•lectual i polític té complex d’inferioritat. I també de culpabilitat. No passa només aquí, passa també en altres indrets d’Europa. A França, fins i tot. Però això són escarafalls d’esperits que es consideren selectes. Progres i d’esquerres i naturalment superiors.

Però a l’hora de la veritat  es fa evident que els pobles necessiten racionalitat, necessiten esperit contractual –per exemple una Constitució-, però a més necessiten emoció, sentit de comunitat, memòria col•lectiva “Himne i bandera”, diu la candidata socialista.

Que els complexes d’inferioritat, les pors, l’enquistament en posicions polítiques i ideològiques que fa temps que no juguen a favor del progrés no ens malmeti la gran força que representa sentir-se part d’un país, estimar-lo i treballar per ell. Per ell i per tota la seva gent.

Potser per acabar val la pena, una vegada més, recordar el que es diu a la Declaració dels Drets Humans, que ve a ser un recordatori universal de les normes de conducta i de les idees que han de fer possible una societat amb llibertat, equilibrada i que faciliti la realització de les persones.

Article 29.1 “Tothom es deu a la comunitat, que és l’únic que li permet el lliure i ple desenvolupament de la personalitat”