Sobre la LOE (i el Pacte Nacional d'Educació)

Tot semblava indicar que anàvem cap a una accentuació dels defectes ja evidents a l’actual legislació i pràctica actuals, i que algun cop hem definit com una ideologia pedagògica dominant negativa. També semblava que es pretenia –a través de la nova llei i a Catalunya especialment també a través del Pacte Escolar– atacar molt a fons l’escola concertada, malgrat les garanties que li dóna la Constitució. I en contra de la idea, cada cop més estesa a Europa –per exemple, a Suècia i a la Gran Bretanya, és a dir, als països més reformistes– que cal donar més llibertat d’opció als pares.

Les coses han anat millor del que es podia témer. Perquè el projecte inicial de la Llei contenia tots els tics i tots els tòpics que han incidit negativament sobre el nostre ensenyament des de fa més de 30 anys: poca moral de l’esforç, paper disminuït dels directors, poca avaluació dels coneixements, possibilitat de passar de curs amb tres o quatre assignatures importants suspeses, poc reforçament del paper dels mestres, dret de vaga dels alumnes, etc. Per altra banda, tenia una orientació clarament hostil contra l’escola concertada.

Molts d’aquests aspectes han estat esmenats, totalment o parcialment. No ha sortit la Llei que realment convindria des del punt de vista de l’eficàcia pedagògica i s’ha mantingut una certa pressió sobre l’escola concertada, però en conjunt la llei és millor del que es podia témer. I s’ha suavitzat la confrontació social.

Ara falta que la Llei sigui aplicada rectament. Perquè es noten massa les ganes per part d’alguns sectors d’actuar de manera que pugui seguir mantenint una ideologia educativa ja superada, pròpia de 30 anys enrere i de la que a tot Europa ja n’està tornant. I de manera també que de mica en mica puguin anar arraconant i laminant l’escola concertada. Malgrat que això no té en compte la realitat ni el dret d’opció educativa, que consagra la Constitució.

Haver de tenir en compte la realitat i l’eficàcia de l’ensenyament i el dret de la gent és el que explica, per altra banda, que s’hagi signat un Pacte Nacional de l’Educació que s’assembla poc al que sempre havien reclamat el tripartit i alguns sindicats. És bona senyal que el realisme i l’objectivitat s’hagin tingut en compte. Que alguns, i no pocs, s’hagin desdit del que sempre havien dit. Les coses no són vistes igual des de l’oposició –una oposició que sovint fou poc responsable i demagògica– o des de la responsabilitat de govern. Ara s’adonen que si l’escola concertada desaparegués o es reduís molt tot el sistema escolar entraria en crisi. I també que si l’escola autoritària i molt rígida era dolenta, també ho és l’escola molt permissiva, l’anomenada “escola dolça” per alguns, però que realment fa dècades que no parla de la voluntat, que ignora la importància de les normes i dels coneixements i que desprotegeix mestres i directors.