Natalitat, família, envelliment, immigració, integració

L’atzar va fer que dos dies més tard el president Rodríguez Zapatero anunciés per sorpresa que des d’aquell mateix dia totes les famílies que tinguessin una criatura rebrien 2.500 euros. I l’endemà el mateix president va dir en forma quasi ingènua: “Es que España necesita niños”. I va afegir: “Y hemos perdido treinta años sin hacer nada”.

És evident que aquesta decisió té un fort tuf electoralista. I és possible que els qui la critiquen per raons tècniques –com el ministre Solbes– tinguin raó. I caldrà veure si, un cop més, mesures bones en elles mateixes s’utilitzen per retallar les competències de Catalunya, com ja va passar amb la Llei de dependència.

Però va en la bona direcció. I ja és hora que es comenci a rectificar una política i una ideologia que s’han desinteressat de la família i la natalitat, i que sovint fins i tot n’han parlat amb displicència.

Ha estat una actitud frívola. Però ja tot Europa ha entès –fins i tot amb por d’arribar tard–  els punts següents:

1. Que una natalitat molt baixa comporta decadència demogràfica i pèrdua col•lectiva d’ambició de futur.

2. Que unit al gran allargament de la vida produeix un envelliment molt acusat de la població.

3. Que aquests dos fets, units al desequilibri de població i de riquesa que hi ha en el món, provoca molta immigració.

4. Que la millor resposta a la immigració és una política d’integració justa i equilibrada, basada en els drets i deures dels immigrants i de la societat receptora.

A tot això Europa avui afegeix un altre objectiu molt principal: el suport a la família, la política de suport a la família. A la família amb totes les variants que es vulguin –totes a respectar– però amb una preferència molt marcada per la família de pare, mare i fills, a la qual cal donar suport econòmic, consideració social i confiança. I alhora fer avinent als pares que tenen una obligació intransferible en la formació dels fills.

(Sobre aquest tema de la família es pot consultar l’editorial “Unes altres infraestructures”.)

                                     _____________________

A Catalunya durant molts anys s’ha tingut por de parlar sobre aquests temes. I de pronunciar-se a favor de la integració dels immigrants. Por de ser titllat de carca, de dretes, de reaccionari. Però si per reaccionari s’entén anar contra el progrés i contra allò que interessa a la societat i que compromet el futur, el que és reaccionari és no parlar-ne, o seguir defensant postures que han estat de moda durant algunes dècades. Ara això ja és anar enrere.

Així ho ha entès Gordon Brown, per exemple. Ara que ha hagut de remodelar el Govern ha creat tres nous ministeris. Un, d’Innovació, Universitats i Capacitat –fixem-nos en el terme capacitat. Un altre, de Negocis, Empreses, Reforma de les Regles –reforma de les regles vol dir desburocratitzar. I el tercer s’anomena Children, Schools, and Families (nens, escoles i famílies). Parlant de nens amb un punt d’ingenuïtat que aquí faria somriure d’una manera condescendent. Perquè aquí justament s’ha fet el contrari: el Departament de Benestar i Família l’han convertit en Acció Social i Ciutadania. I està molt bé parlar de ciutadania. Però ja és d’acceptació molt general que l’arrel de moltes dificultats de l’escola i de la mateixa convivència cal buscar-la a les famílies. A tot Europa ja han canviat de direcció. A casa nostra alguns encara van com els crancs.