Mecanismes psicològics perversos

Val a dir que les causes d’aquests fets negatius no són només d’ara mateix. Alguns són de fa dècades i d’altres són seculars. Raó de més per recordar a tothom, i sobretot als catalans, que el primer que cal saber és història. Història recent i història més antiga. És veritat que les grans accions polítiques –revolucionàries– han consistit de vegades a trencar la dinàmica o la inèrcia de la història. Fer que el que sempre havia estat d’una manera determinada sigui diferent. Però fins i tot per trencar el curs tradicional de la història cal conèixer-la bé. I també cal conèixer bé la pròpia realitat: les pròpies forces, l’estat d’ànim de la gent, la seva disponibilitat. I el mateix cal conèixer de l’adversari o simplement de l’interlocutor.

Llançar-se a segons quina aventura sense tenir tot això ben apamat és una temeritat que els dirigents d’un país no es poden permetre. Ni davant del propi país ni davant de la història.

Doncs bé, això és el que ha passat a Catalunya.

      _______________

Repeteixo: el balanç definitiu encara no es pot tancar. Però hi ha aspectes negatius que ja són inevitables. Que caldrà compensar, però hem de saber des d’ara que serà difícil. Perquè –com he dit– vénen de lluny, i perquè la força espiritual i la moral col•lectiva de Catalunya i l’efectivitat política del país estan en crisi. 

S’han activat uns quants mecanismes psicològics perversos. Per part nostra hi va haver un rebrot de petulància. De petulància ingènua, per una banda, de petulància agressiva i fatxenda, per una altra. Totes dues poc intel•ligents. Petulàncies que es paguen cares, perquè ofenen i provoquen, i sense profit.

La petulància és un defecte que de vegades es dóna en alguns àmbits catalans. I que quasi sempre va seguida de desànim, depressió i desconcert. De pèrdua d’autoestima. És el que passa ara en alguns sectors, que ho encomanen a la resta. I cal que ens defensem d’això, d’aquesta malaltia cíclica que va de la fatxenderia al desànim.

Fora de Catalunya hi ha també mecanismes psicològics perversos. Que s’alimenten d’orgull, de vegades ferit i altres cops exuberant –és a dir, també petulant i fatxenda. I de ressentiment. Aturem-nos un moment en el ressentiment.

En alguns llocs d’Espanya s’ha covat un ressentiment contra Catalunya. No només una hostilitat o un recel, sinó un ressentiment. L’avenç econòmic i social que Catalunya havia adquirit, sumat al fet diferencial que els catalans han defensat –i la inevitable dosi d’autosatisfacció que en aquests casos hi ha, aquí i a tot arreu–, sumat a la crisi política i moral i a la falta d’autoestima que de vegades hi ha hagut a la resta d’Espanya, mal compensada per un orgull elemental, ha creat el terreny adobat pel ressentiment. I per l’enveja.

Aquests sentiments negatius es poden superar, o fins i tot positivitzar. A Espanya, en part, ha passat. És l’aspecte positiu que poden tenir el no discriminación, o el no menos que ellos –ellos són els catalans–, que ha esdevingut consigna general espanyola. Repeteixo, això pot tenir i té coses bones: l’emulació, l’esperit competitiu de les autonomies, l’aprofitament dels recursos humans, el reforçament de l’esperit d’iniciativa. Però també pot tenir aspectes negatius, i en té. En té. Són els que fan que es pugui encendre tan fàcilment la foguerada anticatalana. Hi ha un gruix d’enveja i de ressentiment que són com l’esca; s’encenen fàcilment.

N’hem tingut la prova amb la reacció que s’ha provocat amb motiu de la discussió de l’Estatut. O en la constant acusació d’insolidaritat quan –no només en termes econòmics, sinó polítics– Catalunya ha tingut un paper importantíssim i molt positiu en la construcció d’Espanya durant tot el segle XX, i recentment d’una manera especial durant els darrers trenta anys.

És l’hora que actuï, i molt a fons, la gent més responsable tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. A Catalunya podem sentir-nos orgullosos del que col•lectivament hem fet durant el segle XX, en la línia de defensar la identitat d’un país, de construir una societat, d’impulsar una economia, d’estimular el progrés social, de fomentar la convivència interna, de projectar-nos constructivament més enllà de nosaltres mateixos, sobretot en l’àmbit espanyol. I Espanya, en el seu conjunt, es pot enorgullir d’haver fet durant les últimes dècades un canvi extraordinari en tots els sentits. I de ser avui un país fortament emergent. Sembla, per tant, que s’haurien de donar les condicions per a un bon diàleg i una bona col•laboració. I, de moment, no és així. Per part catalana, els darrers episodis d’agressivitat poc intel•ligent, de desconeixement de la realitat espanyola i de poca traça en el tracte polític i sentimental amb la resta d’Espanya han estat del tot negatius. Com ho han estat la incapacitat o el rebuig per part del conjunt d’Espanya de contemplar la realitat de Catalunya i les seves aspiracions no ja amb comprensió, sinó simplement amb objectivitat. I de negar-se a reconèixer les seves aportacions en la línia de la solidaritat econòmica i política.

Fa poc, Antonio Garrigues es va expressar així en una conferència a la Universidad Carlos III. I algú va subratllar l’excepcionalitat d’un discurs així. És urgent que coses així deixin de ser excepcionals.