Amb l’Estatut no n’hi haurà prou (2)

Donem per suposat que el nou Estatut serà millor que l’actual. Tal com ara estan les coses és possible que així sigui. Però és segur que no ens donarà del tot el grau de poder polític i administratiu que ens cal. Sempre caldrà aportar un suplement superior al normal d’iniciativa, d’esforç, de competència i d’ambició. Amb això ja hi comptem i molts cops ho hem fet. Però ara es donen unes circumstàncies particulars.

A Catalunya hi ha desconcert. Hi ha hagut una pèrdua d’imatge, tant Catalunya endins com de cara enfora. S’han fet ferides. I la relació amb la resta d’Espanya és pitjor que mai. Per altra banda sembla que hi hagi una manca d’ambició. I les idees referents a la nostra societat no semblen especialment clares. I en certs aspectes s’ha instal·lat molta frivolitat. I com fa pocs dies deia l’Enric Juliana en una de les seves cròniques sembla que en l’ambient domini la lamentació i la nostàlgia. I això malgrat que de moment la situació econòmica és bona, i que el consum tiba.

Tot plegat dit sense entrar en l’àmbit pròpiament polític, perquè no correspon fer-ho en aquesta web.

És realment així? Val a dir que el que acabo de dir sembla ser compartit per força gent, però tot i així pot no estar-s’hi d’acord. Amb tot seria imprudent i petulant rebutjar del tot que l’estat d’ànim no és prou bo per afrontar els reptes que tenim. Reptes de competitivitat, d’adaptació a noves tecnologies, d’immigració, de convivència i de cohesió, de progrés social, etc. I seria insensat ignorar també que a més de bons tècnics i bons empresaris, i una bona força  de treball, i bones Universitats, etc., un país necessita un bon estat d’ànim i una actitud positiva. Necessita que hi domini l’esperit constructiu, un sentit fort del bé comú, un sentiment il·lusionat i fèrtil. Que hi hagi autoestima i confiança. Els països no van endavant sense això. No hi van amb malfiança, rancúnia i enveja. No hi van si pateixen crisi de l’interès general. O si hi domina allò que n’hem dit la cultura del no.

En aquest sentit ara a Catalunya no anem bé. I si no ho superem, i per més que tinguem  l’Estatut que desitgem, o el més semblant possible, si això no ho remuntem, no anirem bé.

Siguem ben conscients que si hi ha moltes coses que no van bé, projectes que no tiren endavant, posicions que es perden, molt sovint no és culpa de tenir un Estatut més o menys bo, o d’un finançament insuficient, sinó de nosaltres mateixos. Posaré quatre exemples, i per desgràcia en podria posar quatre-cents.

1. Si no es construeix el quart cinturó del Vallès no és per manca de diners (en els Pressupostos de l’Estat hi ha hagut més d’un cop quantitats assignades) ni per mala voluntat del Ministeri, sinó per l’oposició d’alguns Ajuntaments, per l’oposició radical d’alguns grups ecologistes, i ara per desacord intern del govern de la Generalitat. Res d’això té res a veure amb l’Estatut.
    
2. Si en un poble del Vallès dues empreses importants acaben desistint d’instal·lar-hi fàbriques que donarien feina de qualitat a centenars de persones  és per l’oposició política i mediambientalista que hi ha fet l’Ajuntament. Aquestes fàbriques pot ser que ens les trobem a l’Aragó, per exemple. O qui sap on. En temps d’amenaça de deslocalització això és greu. I no haurà estat culpa de l’Estatut.
   
3. Si els estrangers que viuen a Catalunya i que fan l’esforç d’aprendre català es troben que quan intenten parlar-lo quasi tothom els parla en castellà i no valora ni agraeix el seu esforç –i fa que sovint desisteixin- , això no té res a veure amb l’Estatut.
   
4. Si l’aeroport de Barcelona –que és peça clau de la nostra competitivitat- va perdre anys per la dificultat de posar d’acord les Administracions, els ecologistes, les urbanitzacions, els partits polítics, etc., això no va ser culpa de l’Estatut, fou culpa nostra.

Culpa, tot plegat, d’una mentalitat més aviat obstruccionista, poc capaç d’entendre el que és l’interès general, molt orientada a la queixa i a la protesta. Si no superem això, amb l’Estatut no n’hi haurà prou.