Intoxicació. I consistència

Això explica els resultats de l’enquesta que fa poc va publicar l’Institut Noxa, i que coincideix amb altres estudis. Sorprenents? Sí i no. Però, si més no, escandalosos. En tot cas, resultat d’una actuació política i mediàtica que ataca Catalunya constantment, i amb males arts.

Què diu aquesta enquesta? Diu, per exemple, que el 60% dels espanyols opina que la culpa del greu problema d’infraestructures és del Govern de la Generalitat i no del Govern central. I això ho pensa el 72% dels electors del PP i el 60% dels electors del PSOE. Només a Catalunya aquestes dades són diferents. Perquè tanta gent pugui opinar això –que és una barbaritat– cal que hi hagi hagut una tasca d’intoxicació gran i persistent.

Que se salta la lògica i la veritat més elementals. Perquè si Rodalies és competència total del Govern central i si la REE –és a dir, la companyia que ha d’assegurar el subministrament elèctric a Catalunya– també és de l’Estat i no de la Generalitat, com es pot afirmar que el mal funcionament i la manca de planificació i d’inversió són culpa de la Generalitat i, per tant, de Catalunya?

Repeteixo. Dir això és faltar greument a la justícia, a la veritat, al respecte de la gent i al respecte a Catalunya. I quan, pràcticament, totes les forces polítiques espanyoles, i quan, pràcticament, tots els mitjans de comunicació espanyols participen d’aquesta maniobra o no la contradiuen i deixen que el rebuig, el menyspreu, el ressentiment o, de vegades, l’odi s’escampin, cal dir que a Espanya hi ha una falla cívica i, fins i tot, moral greu.

Consistència

A fora de Catalunya potser ara res, o ben poca cosa. Perquè el clima en el conjunt d’Espanya està molt enrarit. I sobre aquest tema està molt degradat.

Algun dia superaran la seva incompetència i potser la seva radical insolidaritat i altres sentiments negatius, i Rodalies tornarà a funcionar. Però això sol no repararà ni el mal que en això i en altres coses ens han fet ni ens protegirà de cara al futur. I, mentrestant, Catalunya ha de recuperar la seva consistència interna. Perquè ja s’ha dit més d’un cop que Catalunya ha perdut força interna. En molts àmbits però, sobretot, en el principal, en el més global: en el de la voluntat col•lectiva, en el del sentit del bé comú, en el de la confiança, la il•lusió i l’ambició. En el del lideratge polític, social i econòmic.

S’ha dit molts cops que cal que Catalunya recuperi l’autoestima. I és cert. Però hi ha una cosa prèvia a l’autoestima. La nostra realitat i la nostra història han justificat la nostra autoestima, i la justifiquen. Però ha grinyolat alguna cosa, hi ha hagut alguna esquerda en la nostra consistència. I alguns elements de fragilitat. Ho hem de reparar. Sense perdre temps. Perquè, altrament, l’autoestima no tindrà sentit ni eficàcia.

No es tracta de tancar-nos a Catalunya endins. Segueix essent veritat que el nostre món és el món. I hem procurat que fos Espanya. Ni ara mateix podem renunciar a projectar-nos –com hem fet a Frankfurt, per exemple, i bé. Però la prioritat és consolidar Catalunya en el seu cos social, en la seva economia, en la seva cultura. Però, sobretot, en el seu pensament, en el seu sentiment, en el seu projecte global. I en el seu lideratge.