Activitats de Jordi Pujol
Activitats pròpies
Activitats recomanades
Pròximes activitats
08 de febrer de 2012
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
Els dos últims editorials els hem dedicat a la dignitat i a la confiança. A la dignitat amb què Catalunya, com a poble i com a societat, s’ha de comportar. Per respecte propi, per autoestima. I al tracte digne que els altres ens han de donar, i que hem d’exigir. Tant o més que demanar, per més que sigui just el que demanem, el que hem de fer és incrementar la nostra força moral i la nostra consistència. I hem de reclamar i exercir el nostre dret de decidir, però això passa per abans haver reclamat i obtingut el nostre dret al respecte. I en aquest sentit, la manifestació del dia 1 va ser un gran pas endavant.
I afegíem en el segon editorial (el del 4 de desembre) que a partir d’aquí podríem actuar amb fermesa i bones perspectives, perquè el moment incert que vivim no ens ha de fer perdre de vista que Catalunya disposa de bones cartes, que tenim molts actius culturals i econòmics, de consciència col•lectiva i de cohesió social, de teixit ciutadà i de projecció internacional. És a dir, que podíem tenir confiança.
Però per superar el moment que vivim i situar el país en l’alt nivell al qual aspirem –i que és l’únic que ens pot fer anar endavant com a país, com a economia, com a societat justa, com a cultura– ens cal un tercer element. És aquell conjunt d’idees, valors i actituds que donen coherència, convicció i energia a l’acció d’un país. Allò que irònicament el Centre d’Estudis Jordi Pujol en diu l’IVA, idees, valors i actituds que ens han de permetre canviar la nostra manera de fer. Això és una tasca política, però també ètica.
Enumerem alguns aspectes concrets d’aquesta tasca.
Per exemple, en la nostra acció col•lectiva hem de recuperar la seriositat que, en part, hem perdut. Hi ha un excés de lleugeresa i de frivolitat en algunes de les nostres accions col•lectives. I una tendència al potineig.
I hem de destruir l’hàbit de l’obstrucció sistemàtica. I combatre la cultura del no. Que ja hem denunciat més d’un cop. I hem de deixar clar que és condició indispensable de democràcia que la gent pugui dir que no i organitzar-se per dir-ho amb força. Però que si dir “no” arriba a ser una cultura política i una mena d’hàbit social, si arriba al “no a tot” hi ha el perill que la societat quedi molt travada. Que és el que, en part, ha passat a Catalunya.
I és veritat que en política, però també en l’àmbit social o intel•lectual, és fàcil que s’hi infiltri el sectarisme, però si realment s’hi instal•la el perjudicat greument és l’interès general, o el bé comú. I això fa difícil un bon treball de conjunt i la possibilitat de col•laborar gent diversa. I porta al fet que el nord de l’acció pública sigui el poder pel poder. No el país.
I tot plegat facilita un clima de cinisme i d’insinceritat. Hi ha massa gent que en privat diu una cosa i en públic una altra. Sobretot en el món de la política, passa molt, per exemple, en el tema de l’ensenyament, i això explica bona part dels problemes que tenim en aquest camp. O en el de la política energètica, o també en el de la universitat. Tot aquests són temes decisius per al nostre progrés econòmic i social.
Tot això no és un sermó moral. Tampoc no és política pròpiament dita. Tot això –dignitat, confiança, idees, valors i actituds– són els fonaments de qualsevol acció col•lectiva positiva. I de qualsevol lideratge.