Ens cal una reacció política, però també moral

D’aleshores ençà, en conjunt les coses no han evolucionat bé. No ens hem orientat bé. Per tant, no només hem de refer part del camí que hem fet, sinó que hem de mobilitzar energies, hem d’utilitzar millor els nostres recursos, hem d’aixecar la nostra moral.

És evident que les eleccions del 9M incidiran en el nostre futur, i que formen part de les opcions i les decisions que el país ha de prendre si vol sortir de l’atzucac en què es troba. Però aquest editorial avui no s’hi refereix. Simplement, això sí, en subratllem la importància, no solament pel que poden representar políticament, sinó sobretot pel que signifiquen des del punt de vista de l’autoestima del país i del respecte que ha de ser capaç d’exigir.

En el que sí que vol insistir aquest editorial és en el fet que per respondre bé a les dificultats amb què s’enfronta el país ens cal reforçar i a voltes recuperar determinades actituds i determinats valors. El Centre d’Estudis Jordi Pujol es va crear per treballar en el camp dels IVA –és a dir, de les idees, dels valors i de les actituds. Doncs bé, és hora d’insistir-hi. Perquè, fins i tot en el cas que la situació política de Catalunya millorés, el nostre país no podria respondre bé als reptes que tenim –que són de gran magnitud– sense idees més clares, valors més sòlids i actituds més positives.

                                       -------------------------------

Cal tornar a reblar el clau, per exemple, en la qüestió de la responsabilitat, que va ser tema central dels nostres seminaris, conferències i editorials a l’inici del  CEJP. Insistir en què un país on no hi ha un alt grau de sentit de la responsabilitat i del bé comú no pot anar endavant ni pot superar els reptes difícils. En què un país on domini la moral de la desvinculació, és a dir, que la gent, o molta gent, se senti només vinculada a la seva realització pròpia i personal està condemnat. I no ens hem de deixar impressionar per la bonica frase de “jo em vull realitzar”. És clar que la gent s’ha de poder realitzar, però no d’una manera que ignori o menystingui la realització de tothom, que només és possible si el bé comú, l’interès general, l’atenció a la gent, són el nervi principal de l’acció col•lectiva i si les persones han estat educades en aquest sentit. La llibertat ha de ser la base de la nostra societat, i també els drets de cadascú. Però tot això exercit d’una manera responsable.

Val a dir que hi ha un punt en el que durant els últims trenta anys el sentit de la responsabilitat ha progressat. És el fiscal, perquè realment hi ha una sensibilitat més positiva per part de la gent. Perquè l’Administració és més eficaç, o més dura, i fa més por? Però el cas és que hi ha més responsabilitat fiscal. És un punt positiu a subratllar. Important. En canvi, en molts altres aspectes hi ha menys sentit de la responsabilitat. Això es manifesta de moltes maneres.

Per exemple, amb la cultura del no, que segueix essent enormement forta i que és paralitzadora. Sempre hem dit que la gent ha de tenir dret a dir que no, i que de vegades tenen raó. Però hi ha una exacerbació del no que fa molt de mal a l’interès general i que frena l’economia, l’ensenyament, el progrés social de Catalunya i tantes altres coses d’una manera negativa. I amb aquesta forma viciada del dret a dir que no molt sovint ni els polítics ni els mitjans de comunicació gosen enfrontar-s’hi. Ni en general es fa una pedagogia que expliqui què és l’interès general i on comença i on acaba el dret a dir que no.

O bé es manifesta en la minvant voluntat o capacitat de molts pares d’assumir la seva responsabilitat familiar, sobretot respecte als fills. És cert que la vida moderna fa més difícil el paper dels pares, però només en un cert sentit. Perquè si pensem com era la vida, i el nivell de vida, i les possibilitats de tota mena de fa quaranta anys i les d’ara haurem d’acceptar honestament que aleshores en molts aspectes les possibilitats eren molt petites. I en tot cas, sigui com sigui, els pares tenen una responsabilitat de la que no se’ls pot eximir amb la facilitat que ara es fa.

I això passa amb la gent gran, i amb tantes coses. I és que ens hem d’adonar que per més estat del benestar que tinguem hi ha coses que no ens seran donades per l’Administració –pels mestres, pels metges, pels cuidadors socials, pels policies, etc.

I també passa amb l’economia. I amb les empreses. L’Administració és molt responsable que les empreses puguin funcionar bé. I ara mateix a Catalunya no ajuda gaire. Però el més decisiu de tot és que hi hagi homes i dones que prenguin la decisió de fer una empresa i de tirar-la endavant. Que assumeixin la responsabilitat de fer-ho, de vegades amb una mica de xarxa de protecció, però, en general, no gaire. Finalment, ser empresari és un acte de responsabilitat.

Una conseqüència d’una mentalitat poc responsable –individualment o col•lectivament– és la despreocupació pel futur. Som responsables del futur, del nostre futur personal, familiar, del futur del nostre país. Helmut Schmidt, quan era canceller d’Alemanya –i també quan ja no n’era– escrivia sovint dirigint-se al poble alemany en to crític perquè en els alemanys s’havia produït una Entlastung der Zukunft, és a dir, un descarregar-se del futur, que es manifestava –deia ell– tant en la dificultat de tirar endavant inversions a llarg termini com en la dificultat de fer reformes molt necessàries, i fins i tot en la molt baixa natalitat. Un discurs d’aplicació molt actual també a Catalunya.

Afegeixo un últim exemple de dimissió de responsabilitats: la defensa de la nostra identitat com a país en una pila d’aspectes. Que Catalunya pugui defensar eficaçment la seva identitat en moltes coses depèn del grau d’autogovern, de l’eficàcia dels nostres partits i de les nostres institucions, de factors en els quals no podem influir o influir-hi poc, però en molt bona part depèn que els catalans assumim la nostra responsabilitat personal en tot allò que fer-ho és al nostre abast. Per exemple, en la utilització del català en el nostre tracte habitual sempre que es pugui, que és quasi sempre, si es vol.

                                  ---------------------------------

Fa cosa d’un any, en Joan Vallvé, col•laborador del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i jo mateix, vàrem visitar l’excanceller Helmut Schmidt a Hamburg. I vàrem parlar de com ell, durant la seva època de govern a finals dels vuitanta i després –quan ja no n’era–, havia insistit en un discurs sobre els valors de la responsabilitat, el bé comú, etc. Amb poc èxit. Va dir: “Han hagut de passar quinze anys i ha calgut l’agreujament de molts problemes perquè ara els alemanys comencin a entrar-hi. Que comencin a entendre que ens calia una reacció moral”.

A Catalunya no tenim tant de marge de temps com a Alemanya.