Quina ha estat la resposta?

I aquest darrer aspecte és el que, des d’aquest butlletí, hem d’analitzar.

Quin gruix de país tenim? Quina capacitat de seguir formulant, defensant i impulsant un projecte propi ambiciós i il•lusionador de país? Quin grau d’autoestima hi ha? Quin grau d’energia i de voluntat tenim? Quina actitud domina a Catalunya? Quines idees, quines conviccions? És a aquests interrogants que, des de la nostra Fundació, hem de mirar de donar-hi resposta. És més en aquest àmbit que en el pròpiament polític que ara nosaltres hem de reflexionar. Amb un clar advertiment, però, als polítics en general –i especialment als polítics nacionalistes– i també a la societat, i és que si finalment no hi ha resposta política adequada el país no es refarà. L’arrel del mal que ara colpeja Catalunya s’ha d’anar a buscar en una crisi de valors, en una pèrdua de confiança, en una decepció bastant general, i contra tot això cal lluitar abans que res. Però finalment això ha de tenir una traducció política.

   __________________________ 

Des d’aquest punt de vista està clar que el balanç del 9 de març no pot ser bo. Com a mínim, repetim, des del punt de vista que havíem plantejat des d’aquest butlletí. Dèiem que, vist el tracte agressiu a l’extrem i el conreu de l’animadversió de tot Espanya contra Catalunya, la calúmnia sistemàtica, la deformació de la nostra imatge, les amenaces contra el nou Estatut i la immersió lingüística del PP, etc.; i que vista la política d’engany sistemàtic i d’incompliment constant practicat per en Rodríguez Zapatero i el PSOE, seria molt mal senyal que aquests dos partits sortissin reforçats de les eleccions. Seria el senyal que a Catalunya, des de la resta d’Espanya, se li pot fer qualsevol cosa i no passa res. I dèiem que el 9M el poble català havia de deixar clar si reaccionava o no. Si reaccionava o deixava córrer la voluntat de fer-se respectar i de tenir i aplicar un projecte propi de país. I que es resignava a diluir-se. I apel•làvem no només a propostes polítiques, econòmiques i socials sensates–, sinó a una resposta de dignitat i d’exigència de respecte.

El resultat no ha estat bo. CiU té el mèrit d’haver resistit, això sí. Però els responsables de l’engany i de l’incompliment han tingut una victòria esclatant, i fins i tot el PP s’ha recuperat una mica. Això per una banda. Per l’altra, hi ha que el que més bé ha funcionat ha estat el vot de la por. No la “Catalunya optimista”, sinó l’“alerta, que poden tornar els altres”. No cap proposta ni cap projecte del PSC i del PSOE –que tampoc no serien creïbles–, sinó simplement la por. El PP s’ha de preguntar com s’ho ha pogut fer per crear aquest ambient de por. I el país –i els partits catalanistes en particular– s’han de preguntar com és que propostes, per una banda, sensates i constructives, i que, per l’altra, apel•laven al respecte i a la dignitat del país no han pogut competir amb simplement l’espantall de la por.

  ____________________

Podríem dir, per tant, que el 9M posa al descobert una situació preocupant. I així és. I encara ho és més si tenim en compte que per altres motius Catalunya s’enfronta ara a uns reptes de gran magnitud. De tanta magnitud que podrien produir un procés de reculada en tots els sentits de Catalunya. Podrien significar la dissolució de Catalunya. No hi ha exageració en el que diem.

No sembla, per tant, que ni la situació ni l’estat d’ànim ni el grau d’autoestima siguin els adequats en un moment com el present. Ni tampoc la política que es practica a Catalunya, però ja hem dit que en això, de moment, no hi entrarem.

I tanmateix hi ha la possibilitat de remuntar aquesta situació. A condició que siguem conscients de la gravetat del moment. Però també dels recursos i actius de què disposem. Si ens adonem que a Catalunya –i fins i tot més específicament en el camp catalanista– hi ha una gran energia i una gran creativitat difoses, a hores d’ara no prou cohesionades ni prou aprofitades. I si sabem actuar en el camp polític, evidentment, però també en tots els altres que configuren una nació i una societat.

Però d’això –dels actius i de les possibilitats que tenim– en parlarem dimarts que ve.