La conclusió de tot Espanya, i no cal dir del món polític i administratiu de Madrid –sense distinció- és la que vàrem anunciar: “als catalans se’ls pot maltractar, se’ls pot menysprear, se’ls pot enganyar, i no passa res”. I des del 9 de març ho han estat fent amb tots nosaltres començant per la Generalitat. Amb tot, i ara especialment amb el finançament.
No es tracta que ens recriminem els uns als altres més del necessari. Simplement dir que de força per fer-nos respectar no en tindrem si cada cop que ens fustiguen els donem les gràcies.
----------------------------
I ara això ha arribat a un extrem que ni els més desconfiats havíem previst. Ni els més propers al Govern socialista i al President Rodríguez Zapatero. Ni el President Montilla ho havia previst. Ara ens surten amb que digui el que digui una Llei com l’Estatut de Catalunya ara no toca parlar de finançament. Tots els contraris a què l’actual sistema s’analitzi amb transparència i objectivitat, tots els que han fet seu allò de “la solidaridad hay que practicarla con los bienes ajenos” (frase de patent socialista) o “tienen ustedes razón, el sistema es injusto con los catalanes pero a nosotros nos va bien y punto” (frase de patent popular), ara diuen, en contra del que diu la Llei, que ja en parlarem més endavant. I tenen la gosadia d’argumentar-ho amb apel•lacions a la responsabilitat. “Sean ustedes responsables”. I això ho diuen a un país i a unes forces polítiques que han demostrat amb escreix la seva comprensió, la seva lleialtat i la seva responsabilitat.
Diuen que hi ha crisi econòmica, i que s’ha de deixar per no se sap quan la discussió de la revisió del sistema. Posant ja d’entrada, des de la comunitat autònoma més socialista a la més popular, passant per la vicepresidenta de la Vega i el vicepresident Solbes, unes condicions negatives per Catalunya.
Realment hi ha crisi econòmica? Crèiem que ja s’estava notant, però el President Rodríguez Zapatero molt enfadat ens va dir que no era veritat i que parlar-ne era antipatriòtic. Diuen que no ens poden millorar el finançament perquè s’han de dedicar a lluitar contra la crisi, però silencien que durant anys s’han negat a admetre que si hi ha aquests superàvits en bona part és perquè amb el sistema actual el creixement econòmic beneficiava la caixa central (per exemple, la Seguretat Social), però perjudicava les Autonomies, i especialment la de Catalunya, que han d’atendre noves i creixents necessitats socials. Però a part d’aquests i molts altres arguments n’hi ha un: la Llei és la Llei, també si la Llei és l’Estatut de Catalunya. I s’ha de complir. És una exigència de justícia. I de seriositat, que és una cosa de la que la política espanyola comença a anar escassa.
------------------------
En les discussions d’aquests últims dies hi ha hagut dos fets de signe oposat. Un de negatiu ha estat la intervenció de l’expresident Felipe González. Una intervenció desgraciada. Ell sap, i ens consta que ho sap, que el finançament de la Generalitat és injust. I que el concepte de solidaritat, tal com ara s’aplica, és viciat. També sap que quan no hi ha tants diners a repartir com anys abans se’n reparteixen menys, a tothom, però això no priva que es pugui discutir, quan per Llei i per Ètica toca, si s’ha de modificar o no el sistema.
L’expresident Felipe González faria bé de recuperar el seu antic assessor en aquests temes a la Moncloa, el senyor Antoni Zabalza, que ha escrit, textualment, que el sistema actual, tal com s’aplica, porta “al superávit en el ámbito del Gobierno Central” i que “algo falla, y ese algo no es la gestión de los gobiernos autonómicos”. I tot això té efectes especialment negatius a Catalunya, per la seva estructura social i demogràfica, pel paper econòmic que li toca jugar i per fets específics propis no generalitzables a totes les Autonomies.
És bo en canvi que el President Montilla hagi contestat amb claredat i contundència i bons arguments als senyors Rodríguez Zapatero, Felipe González, Chaves, etc. Si aquesta contundència es manté, si l’energia inicial no es dilueix potser, ni que sigui de mala gana, a molts llocs d’Espanya –i en el PSOE i el PP- hauran de revisar plantejaments que ja no responen ni a la justícia ni tan sols a la solidaritat.
