Però abans hem d’acabar aquell encadenat de frases: “No ens hem agradat, no
hem agradat”, amb un afegit tant veritat com aquest: concretament , “i ells no
ens han agradat” –entenent que “ells” són la resta d’Espanya. I encara n’hi
hem d’afegir una altra: “I ells tampoc no s’haurien d’agradar”. És a dir, si
ells també s’autoanalitzessin no s’haurien d’agradar. Perquè ho han fet
malament. I els ha faltat grandesa. Grandesa moral, que és una cosa que Espanya
ha de tenir pel fet de ser un país amb pretensions, gruix històric i pel pes
que té en tots sentits. Però, de moment, ells no ho faran, perquè viuen en un
núvol. En un núvol de pura autocomplaença a mitja Espanya i de barreja de
suficiència col·lectiva i de frustració –diguem-ne– sectorial, a l’altra mitja.
Però, finalment, tots es troben en el núvol de l’èxit sobtat i inesperat, sense
pensar que els núvols, poc o molt, més aviat que tard, es desfan,
s’esfilagarsen. Fins que això no passi haurem d’aguantar moltes mostres d’hostilitat
i de rebuig, molta petulància i la utilització hipòcrita de la paraula
solidaritat.
No és feina d’aquest butlletí prendre partit davant de determinades
decisions estrictament polítiques. Que d’una manera immediata és difícil que, de
debò, ens siguin favorables o simplement justes. Però sí que, en el terreny que
ens és més propi –el dels valors i sobretot les actituds–, dir què creiem que hem
de fer ara.
No sense abans recordar –en un nou exercici d’autocrítica– que també els
catalans hem caigut, a voltes, en aquesta falla poc intel·ligent de l’autocomplaença.
El cas és que ara ens hi hem de tornar a posar. Que ja hem furgat prou en
les nostres falles i en els nostre errors i que –tot i que hem de seguir
tenint-los molt presents– hem de veure de què disposem per a què, com a país,
puguem donar-nos un nou i poderós impuls.
_________________
El 12 de novembre de 1982, el President de la Generalitat va
inaugurar sota un gran tendal a la Plaça
Catalunya, una exposició amb el lema “Catalunya endavant”.
Va començar el discurs inaugural dient “aquest és un moment de crisi... que
podria representar per a Catalunya la interrupció i la inflexió de 250 anys de
progrés –econòmic)... i que podria ser una crisi d’identitat també molt gran,
destructiva, d’una història secular i de la nostra realitat de poble”. I va
explicar que havia decidit organitzar una exposició, molt completa, “dels
nostres recursos morals, intel·lectuals i materials”. “Una exposició que
sigui”, va afegir, “una reacció contra la tristesa, contra la idea de l’erosió,
contra la filosofia de la derrota”.
La situació de Catalunya el novembre de 1982 era realment molt difícil. Ho
era institucionalment, amb la
LOAPA a sobre i tot el ròssec del 23F, amb una aplicació molt
negativa de la LOFCA
i, per tant, amb una situació financera d’ofec de la Generalitat, amb un
Govern a Madrid molt hostil i molt potent (amb una recent majoria absoluta
aclaparadora) i amb la crisi econòmica i social més greu que hem conegut, abans
i després, des dels anys 60. Amb un atur que va arribar al 21%, amb crisi greu i
punyent d’entitats financeres molt significatives. Fins i tot aquell dia, amb
inundacions destructives i molts morts a bona part del país. És en aquestes
condicions que aquella Exposició fou una crida a la confiança i a la voluntat.
Aquella Exposició i sobretot el missatge que d’una manera sistemàtica i creïble
es va anar estenent per tot el país.
_______________
Ara tornem a viure un moment difícil i compromès. Diferent del d’aleshores.
El vivim amb una economia més sòlida. Tot el país situat en un nivell més alt.
Però en un context de riscos i de reptes molt seriosos. Reptes com la
globalització i les noves tecnologies, que poden tenir molt més de positiu que
de negatiu, però que si no hi responem bé ens deixaran fora de la cursa. Com la
immigració, que és la solució per a segons quines coses –certs aspectes de
l’economia, per exemple– i problemàtica per a d’altres –la nostra cohesió
social i la nostra identitat com a poble. Com l’evolució negativa de la
política i de l’estat d’ànim de la societat del conjunt d’Espanya envers
Catalunya. I a això cal afegir com a fet molt important un gran desconcert, una
gran desorientació i un cert desànim de la societat catalana, tot plegat
agreujat per una situació política catalana plena d’incoherències i poc
estimulant. I és això darrer –l’estat d’ànim col·lectiu– el que amb més
urgència hem de canviar en termes positius. Segurament no pas fent una nova
edició d’aquella exposició de 1982. Tampoc a base d’eslògans publicitaris com
el de la “Catalunya optimista”. Evidentment,
no oferint espectacles penosos com el de la sequera i l’aigua. Però sí
recuperant la memòria de tot el que Catalunya ha estat capaç de fer durant les
últimes dècades. No cal fer una exposició, però cal veure sense un fals
optimisme, però amb realisme, les coses positives, innovadores i creatives que
hem fet durant els últims anys.
Per exemple, calibrem prou el salt que s’ha donat a Catalunya durant els
últims 15 anys en el camp universitari i de la recerca? Calibrem prou que
Catalunya hagi estat capaç de seguir essent una societat industrial, amb una
gran densitat, malgrat les crisi, d’empreses que exporten i que inverteixen
arreu del món? Que siguem de molt l’economia espanyola que més exporta. I que
més exporta productes d’alta tecnologia. I que, per tant, vol dir que som
competitius. Calibrem prou el que representa comptar amb una capital com
Barcelona? Calibrem prou el que
significa que només Catalunya hagi estat convidada a la Fira de Frankfurt, que l'única
llengua i l'única cultura sense estat convidades a aquesta Fira hagin estat
les catalanes, entre les de països del pes demogràfic, cultural i polític de l'Índia i Turquia? Calibrem prou la
densitat i el dinamisme del nostre associacionisme? Calibrem prou que tants
sociòlegs d’arreu d’Europa afirmin que Catalunya és un dels països on millor
funciona l’ascensor social? Ens adonem que de la nova generació, de la que va
dels 25 als 40 anys, està sorgint gent amb molta iniciativa i empenta? Molta
gent.
Resumint. Benvinguda l’onada d’autocrítica i, fins i tot, de desconcert que
ens ha arribat. Haver fet autocrítica, haver baixat del núvol, això és
precisament un dels nostres actius. Perquè ja serà més difícil que tornem a
caure en la fatxenderia i la frivolitat, i més fàcil que recuperem el sentit de
l’autoexigència i la responsabilitat, i la consciència dels nostres límits,
però sobretot de les nostres possibilitats. En el camp polític continuarà la
batalla per l’Estatut, pel finançament, pel respecte de Catalunya, i Déu faci
que surti bé. Perquè finalment les victòries col·lectives han de tenir una
traducció política.
Però al mateix temps, tots plegats, polítics i no polítics, girem el cap
envers els nostres actius. Els que hem esmentat i molts altres. I aixequem el
país. És un bon moment per a fer-ho. Perquè tenim més sentit de la realitat,
perquè ja ha passat l’hora de les falses il·lusions, perquè sabem millor amb
qui i amb què es pot comptar, perquè els nostres actius més sòlids han
aguantat, perquè som més conscients de les nostres falles i perquè estem
redescobrint els nostres valors més positius.
